Tam biet Viet Nam

No va ser facil, pero al final vem arribar a l'illa de Phu Quoc.

Despres d'agafar un bus nocturn cap a Rach Gia va tocar una llarga espera en aquesta poblacio portuaria. Arribats a les 6 del mati, amb poques ganes de treure'm de sobre 'amablement' els conductors de mototaxi ( gran veritat la frase que diu: a primera hora del mati l'unica cosa que es pot fer son enemics), haviem d'esperar fins a la 1 del migdia per agafar el nostre ferry.

I es que els nostres intents per canviar el bitllet pel ferry de les 8 van ser infructuosos..

Un cop a bord, poc a dir.. Un parell de pelicules d'arts marcials de Hong Kong (una d'elles amb el sempre divertit Jackie Chan) i ja erem al port de descarrega, on una munio de mototaxis i taxistes estava esperant a la gent per oferir-los "els millors hotels i resorts".. Per sort, teniem una habitacio reservada, aixi que sabiem on anar.
La resta, anar amunt i avall, creuant carreteres, o millor dit, camins polsegosos, de terra vermella, plens de forats i sol relliscos, per anar a trobar la millor platja. I n'hi havia un munt! Phu Quoc, petita illa tropical d'aigues clares i sorres blanques, on menjar marisc a trencar d'onada es el pa de cada dia.. quin gran record conservare d'aquest Nadal tropical..
I acabats els dies "somni", encara que no es or tot el que llueix, com dirien alguns, vem tornar a Ho Chi Minh (aixo si, amb avio), per separar els nostres camins.. I va ser un moment trist separar-me d'una amiga amb qui he conviscut una setmana, pero tinc l'impressio que no es un adeu, sino un a reveure..
No em podia estar massa estona a la gran urbs, aixi que vaig fer cap a les agencies de viatges per aconseguir el primer bitllet de bus cap a Phnom Penh; i vaig tenir sort, podia sortir aquella mateixa tarda.

I aixi, despres d'un mes i mig (una mica mes i tot), vaig abandonar el Vietnam, amb una llagrima i un somriure.

Al cap d'unes hores de trajecte vem arribar al pas fronterer de Moc Bai/Ba Vet. La veritat es que creuar una frontera en aquests paisos es, com algu diria "com obrir una caixa de bombons, no saps mai quin et tocara". Doncs aixo, sempre sorpreses i situacions inexplicables.
Per algun motiu, uns turistes xinesos i un servidor van necessitar el triple de temps que la resta de passatge de l'autobus per tenir in vist-i-plau de les autoritats frontereres. Pero, al final, vem passar.
I, oh sorpresa! Just al canto khmer de la frontera, una terra arida i on hom hi pot copsar la pobresa molt mes aguda que a la Republica Socialista de Vietnam, s'hi aixeca una mena de Las Vegas; arreu grans hotels i casinos amb imponents llums de neo donen la sensacio de ser a Nevada mes que a Cambodja.. No se perque, pero malgrat l'aparent vigorositat dels edificis, feien tot l'efecte de ser mers i rancis decorats de cartro-pedra. I us preguntareu: perque de cop i volta aquest espectacle de neo i petulancia??
Facil; a Vietnam, el joc i les apostes (gambling), aixi com la prostitucio estan prohibits i perseguits. Aixi que els jugadors vietnamites empedernits i els homes (perque nomes homes?) avids de prostitutes tenen el seu resort a just uns metres i unes timbrades. No cal dir que la majoria de public i clientela d'aquests resorts de joc i vici son locals..
I unes hores de bus mes tard, ja em trobava a Phnom Penh!

Step by step, into the unknown..

La llarga carretera cap al sud..

Acabada la feina, moment de tornar a moure's!
Abans de marxar, pero, encara vaig tenir temps d'anar a veure l'espectacle dels titelles d'aigua; un espectacle basicament dirigit al turisme pero que, contrariament al que esperava, em va agradar molt. La musica, genial, i els titelles, una cosa curiosa i sorprenent. D'origen popular, aquest espectacle va comencar, com no, als omnipresents camps d'arros negats d'aigua d'arreu del pais (sobretot al sud, on suposadament es va originar).
Despres dels ultims comiats amb els companys de voluntariat, vaig anar a buscar un 'sleeping bus', aixo es, un autobus amb 'llits' en comptes de seients, que al cap de 14 hores m'havia de portar de Hanoi a Hoi An, previa parada i canvi de bus a Hue.
Fins a Hue tot va ser comoditat, pero amb el canvi de vehicle aquesta ultima va disminuir.. pero en fi, he viscut coses pitjors..
Hoi An es una petita poblacio artesanal a 30 km al sud de Danang, punt d'entrada dels marines nordamericans l'any 1963, i principal base de comandament durant els anys de conflicte. La veritat, es una de les poblacions mes boniques en les quals he estat fins ara. Arriba a quotes similars a Luang Prabang. Carrers petits, nets, poc transit, tranquilitat, gent amable, paradis de les compres (roba i complements fets a mida), bon menjar.. tot plegat fa pensar en una mena de parc tematic, massa bonic per ser veritat. I a mes a mes, a tan sols 3 km d'una bonica i tranquila platja, on vaig decidir comencar a torrar-me.
Tambe va ser un lloc on coneixer gent de la mes diversa; un jove polones que creuava Vietnam amb una Minsk (cosa que tinc pendent de fer per la propera vegada que sigui a Vietnam; encara diria mes, nomes tornare a Vietnam per viatjar amb una Minsk!!), una encantadora parella irlandesa o un parell de germanes vietnamites d'allo mes encantadores..
Hoi An, alhora, es la perfecta base per explorar les ruines 'cham' de My Son, antic poble hinduista que habita la zona fa 'molt i molt de temps'.
Respecte les ruines nomes puc dir una cosa: MAGIQUES!
No son massa grans, pero qualsevol comparacio amb Angkor Wat, o altres grans temples seria injusta. No estan tan ben conservades com hom podria esperar; malgrat tot, el seu entorn selvatic i tranquil (puc comptar els turistes que hi vaig trobar amb els dits d'una sola ma) fa la resta. Una visita que jo obligaria fer a qualsevol que passi per la zona.
La seguent parada amb l'sleeping bus es Nha Trang, zona de platja i festa per excelencia de Vietnam.. No massa a dir al respecte; la platja no em va agradar tant com la de Hoi An, la ciutat en si mateixa recorda una especie de Calella de la Costa o Lloret de Mar, i a mes, el segon dia va ploure tot el dia. Per si aixo fos poc, varen ser unes jornades d'anar amunt i avall per culpa d'un paquet que havia de recollir i que mai va arribar..
Aixi que al segon dia vaig decidir marxar amb la cua entre les cames..
I aixi vaig fer el meu cami cap a Ciutat Ho Chi Minh, tambe coneguda com Saigon. Caotica i sorollosa, altre cop em trobava en una gran ciutat.. I la veritat es que no hi he trobat massa cosa a fer, apart de visitar algun edifici historic (res de l'altre mon malgrat tot). No obstant, l'endema, amb una companya de viatge que vaig fer durant el trajecte des de Nha Trang, vem anar a veure els tunels de Cu Chi, sistema subterrani de resistencia Vietcong contra l'exercit nordamerica. Una visita summament interessant i recomanable, sobretot per veure com se les ingeniaven per sobreviure, per fer trampes letals amb els productes mes basics, per reciclar bombes no explotades i fer-ne mines antitanc, o per tenir l'experiencia d'arrastrar-se en els estrets tunels. Una altre activitat (que no vaig duur a terme i me'n penedeixo) es, a un preu bastant alt, tenir l'oportunitat d'anar a un camp de tir i disparar una M-16, una AK-47, una M-60 o altres ametralladores i fusells de tot tipus, sota supervisio directa de personal militar.. pero be, l'ocasio va passar..
A dia d'avui, 21 de desembre, despres de dubtar forsa entre diferents opcions, he decidit anar pels propers 4 dies, aixo es, les festes de nadal, a l'illa de Phu Quoc amb la companya de viatge.
Paradis tropical de grans boscos i platges d'anunci o festes nadalenques a la freda Europa?? tic-tac tic-tac.. tria la teva aventura!
Step by step, into the unknown..

Sense novetat en el front

Heute etwa einer Woche habe ich angefangen, "Arbeit" für die Jugend Haus Solidarite Jeunesses Vietnam. Die Wahrheit ist, dass ich wollen .. vollständige
Let's Palmen.
Die Arbeit, die von dieser Organisation für Menschen (und Kinder) leben in einer "illegalen" Hausboote in der Red River (Hanoi Kreuzung) ist wirklich wichtig. Wasser-aufbereitung, Integration von Kindern "ohne Papiere" im schulischen Umfeld, Schule für blinde und Kinderkrankenhaus Gruppe Animation, etc. .. Alles perfekt.
Was die kurzfristigen Freiwilligen (unter denen ich mich zähle), die Wahrheit ist, dass unsere Aufgabe, das Unterrichten von Englisch bis zu einem gewissen Kindern (2 bis 3 Stunden pro Woche!) Und bereiten sie Mittagessen reduziert kümmern sich während der Reinigung des Gebäudes. Die Wahrheit ist, dass ich immer ein Fan des freien Zeit gewesen sein, aber wenn man zu wenig Spielraum lassen und die Ausbreitung von Nebel .. Außerdem, nur ich nicht um den Lärm von Hanoi oder die Stadt selbst zu gewöhnen (obwohl Cool Spots Aufenthalt).
Das Gebäude befindet sich in der Nähe von Phuc Xa gelegen, direkt an der Long Bien-Markt, 15 Gehminuten vom Stadtzentrum entfernt. Ein lebendiges Viertel, mit einer noch lebendigen Morgen Markt (wo Sie alles finden, auch Hundefleisch).
Kinder, die an Klasse, etwa 25, sind charmant, müssen aber etwas mehr als die Geduld, um sie in den Unterricht, oder vielleicht fügen Sie müssen nicht, was notwendig ist .. In der Tat, niemand sagte, es wäre leicht, aber vielleicht Esel zu mir, dachte ein bestimmtes Publikum und begeisterte vor gibt ihnen eine Chance .. Als Oliver sagt die Firma "Kinder Kinder"!
Der Kerl Freiwilligen ist sicherlich die beste die ich hier gefunden. Leute aus Kanada, Irland, Dänemark, Deutschland, Mexiko, Korea, Hongkong und Japan .. All diese schönen Menschen, die Aktien zusammen mit charmanten lokalen Freiwilligen, ein unterhaltsamer Abend Karaoke-oder Abendessen und Bier.
Aber dennoch gibt es sonst nicht viel zu sagen ..
Schritt für Schritt ins Ungewisse ..

Si Ho Chi Minh aixeques el cap diria..

Sol altre cop.
La veritat es que ja no hi estava acostumat. Mes d'un mes amb els companys Flo i Tim han donat molt de si. Pero mira, l'estar sol torna a fer-te espavilar.
Pero encara no em venia de gust quedar-me a Hanoi, aixi que vaig agafar un 'sleeping bus' cap a Ninh Binh, a 2 hores al sud de Hanoi. Es curios aixo de 'l'sleeping bus', on en lloc d'haver-hi les butaques normals hi ha una especie de 'tricliniums' on la gent hi pot dormir. No se si sera massa comode per fer-hi nit, jo nomes hi vaig 'reposar' 2 hores i mitja..
El que destaca de Ninh Binh son els seus voltants. Un assortiment de muntanyes de pedra calcaria, en la tradicio de Halong Bay, emergint entre camps d'arros i paisatges rurals bucolics, potser la imatge de Vietnam que tenia al cap cada cop que hi pensava. D'alguna manera, aquells munts de roca (que el vent i la pluja, aixi com el seu passat mari, otorguen una fisonomia 'monserratina') amb pagodes i temples al seu voltant i/o interior, tambe poden recordar vagament a una primera epoca de Bola de Drac. I el fet de voltar-hi amb motocicleta, amb total llibertat de moviments, encara fa l'experiencia mes rodona.
Pero el temps comensava a correr a la meva contra. El dia 30 s'aproximava, i jo havia de tornar a Hanoi! I a Hanoi hi viu l'Ainhoa, una noia catalana 'exiliada', que em va acollir a la casa que comparteix amb el seu xicot australia (que per cert, parla catala i vietnamita entre d'altres llengues.. ja no hi ha massa coses mes que em puguin sorprendre..). Mes que una casa semblava un petit palau!
Els seguents dos dies varen consistir en l'habitual 'sightseeing' i tambe entrar en contacte amb una fraternal colonia hispanoitaliana 'exiliada' a Hanoi; basicament treballadors d'ambaixades, de departaments de Nacions Unides en materies de desenvolupament i cooperacio, becaris de programes com 'Jovenes Cooperantes' i d'altres beques d'intercanvi.. baja, el que molta gent que conec mataria per duur a terme!!
Avui, pero, he anat a rendir els meus honors i presentar els meus respectes al camarada Ho Chi Minh. La veritat es que no les tenia totes de poder-lo veure ja que, segons la meva guia, el mausoleu tanca entre setembre i desembre , quan duen el bo d'en Ho a Russia per renovar el seu tractament embalsamador (o potser per debatre 'embalsamadament' amb el camarada Lenin)..
Pero he tingut sort!! Despres de que la meva video camara fos requisada fins despres de la visita (no se per quin motiu), vaig entrar amb tota una munio de gent, com ramat seguint la transhumancia, per voltar durant 1 minut i mig de rellotge al voltant del camarada Ho.
La veritat es que tenia moltes ganes de veure'l, pero alhora he tingut un sentiment contradictori.. Un lider revolucionari i alliberador que es convertit en una atraccio turistica mes.. I encara mes greu sap al saber que la seva voluntat era ser incinerat, i no ser embalsamat i exhibit com Lenin i Mao..
Jo crec que si aixeques el cap diria: Prostituts!!!

Be shapeless, like water..

Nomes hi havia una opcio per fugir de la pluja; pujar cap a Hanoi. "Nomes" 12 hores de tren separen Hue de Hanoi, pero com he explicat anteriorment, comparat amb un bus, el tren es un paradis! Pero no us cregueu que es pura comoditat, ja que sovint toca barallar amb la falta d'espai i alguns seients trencats, aixi com matar el temps durant mig dia (sort del tauler d'escacs de butxaca d'en Tim; heu provat mai de jugar a escacs amb el constant 'trac-a-trac' d'un tren?).
I Hanoi.. Caos de ciment i trafic embogit.. Motos, motos, motos, motos, motos, bicis, bicis, bicis, cotxe, cotxe. Aquesta n'es la proporcio aproximada. Un flux constant per tot arreu, que mai para. I els vianants? A la majoria de carrers estrets, les voreres son plenes d'artefactes i motocicletes aparcades; al vianant no li queda mes remei que caminar 'colze a colze' amb les motos i bicis pel carrer. El mes divertit ve, pero, a l'hora de creuar el carrer. Com he dit, el flux de motos/bicis/cotxes mai para. El que s'ha de fer es tenir serenitat i comensar a caminar a traves, mantenint contacte visual amb els conductors mes propers i no parar ni correr. Ells fan la resta. Com l'aigua d'un riu flueix al voltant de les teves cames quan el creues, aixi ho fan els vehicles. No se si van aprendre de la famosa frase de Bruce Lee "be shapeless, like water..".
Amb tot, encara no em venia de gust quedar-me a Hanoi, aixi que l'endema d'arribar-hi vem agafar un bus cap a Haiphong, centre portuari a la desembocadura del riu Vermell concorregut per enormes trailers.

A vegades hom te la sensacio de que li volen prendre el pel, i aixo es precisament el que vaig pensar a l'arribar a Haiphong. Resulta que els ferries regulars cap a l'illa de Cat Ba ja s'havien acabat per aquell dia, de manera que podiem esperar a l'endema (cosa que no venia gens de gust) o agafar un bus que duia a un altre moll, per llavors agafar un altre ferry fins l'illa de Cat Ba; aquesta opcio d'ultima hora, obviament, costava el doble que l'opcio regular. I al final vem claudicar. Davant la nostra sorpresa, pero, l'autobus es va anar allunyant cada cop mes del principal nucli portuari i urba, per entrar llavors en ple delta, a traves de carreteres sense asfaltar, fins a una zona d'industries petroquimiques que vagament recordava un Baix Llobregat (en la seva faceta mes fosca i bruta, sera pel dia que duiem..). Quan ja ens pensavem que el nostre desti ens duia a la captivitat i al treball esclau, vem arribar a un petit moll on esperava el ferry que ens havia de dur a l'illa.
El periple per l'illa de Cat Ba va ser, malgrat el mal temps inicial, un parentesi de calma i estar rodejat d'un entorn unic i maravellos. L'illa en si mateixa te molt que oferir (apart de la ciutat homonima, que no te cap atractiu); vida rural bucolica i entorns privilegiats. Pero el millor ve quan s'agafa un vaixell turistic (si, no hi ha massa opcio, ni ganes, per fer aquest periple per compte propi) i un s'endinsa a la Badia de Halong, una autentica meravella natural. I vem tenir sort perque el dia va acompanyar.
Veure aquelles inmenses muntanyes de roca calcaria coberta de vegetacio selvatica emergint de les verdoses (i per una vegada, no de bruticia) aigues de la badia, ja fa que valgui la pena pagar el que faci falta. I ja sigui un, dos o tres dies, es una experiencia que cal viure. I si li afegim entrar en illots circulars nomes accessibles amb kayak a traves de grutes, observar micos en el seu habitat, i en els posteriors dies, tenir temperatures de platja, tot quadra!
I malgrat que tot quadrava, vem decidir tornar a Hanoi al cap de dos dies. I a Hanoi ja ens arribaria el moment d'acomiadar-nos amb en Tim.. Pero encara estar per decidir si sera adeu, o a reveure.

PD: Vem anar a veure 2012 doblada i subtitolada en vietnamita.. la destruccio del mon no enten d'idiomes! JAJAJA!!

Good morning Vietnam!

Vietnam, terra de lluitadors i gran burocracia..
Quatre vegades vem haver d'ensenyar el passaport abans de trepitjar terra vietnamita. Pero tampoc esta malament veure com es prenen les coses tant seriosament.
La veritat es que espero molt de Vietnam; potser el tinc una mica mitificat i temo que aixo acabai passant factura, pero ja veurem..
Just creuar la frontera a peu, ens vem encaramar a una furgoneta per baixar fins a la ciutat de Dong-Ha, just al sud de l'antiga zona desmilitaritzada (DMZ), antiga frontera entre el Vietnam del nord i el Vietnam del sud. No va caldre gaire temps per comprobar com els vietnamites tenen una concepcio similar als lao pel que fa referencia al tractament de residus: les deixalles s'amunteguen aci i alli, i quan n'hi ha massa, es crema. El que si que varia respecte els seus veins es la conduccio; si be els lao no son pas assenyats, els vietnamites son gairebe suicides (temo el dia que decideixi agafar una moto o una bici a Hanoi). Potser no sera una veritat absoluta i hi haura diferencies, pero aquesta va ser la meva 1a impressio a Dong-Ha, ciutat gris i bruta, que a mes ens va rebre amb un dia calitjos. Aixi que la nostra primera missio fou, despres de menjar (cosa que no haviem fet en les ultimes 10 hores), agafar el primer tren cap a Hue.
Trens, beneits trens!! Quina placidesa agafar un transport diferent despres de tants dies de condemna als autobusos lao! La veritat, a dia d'avui prefereixo pagar mes i tardar mes pel sot fet d'anar amb tren i tenir llibertat de moviments per pixar, cagar o fumar o simplement caminar amunt i avall pels vagons.
I tambe suposa tenir mes oportunitats de parlar amb gent diferent; durant el trajecte de 3 hores sempre varem tenir joves vietnamites interessats en parlar amb nosaltres i saber dels nostres origens.
I aqui ve la meva primera decepcio; tenia el pla de baixar cap al sud per relaxar-me a la platja de Danang o Nha Trang, pero resulta que tota aquesta zona de la costa esta inmersa en un monzo que l'assota amb vent i pluja constant no se sap fins quan. I a dia d'avui (ja son tres) encara no ha parat de ploure.
A Hue, malgrat la pluja, s'hi poden veure algunes coses, com ara el palau imperial de la dinastia Nguyen i la seva ciutadella i ciutat prohibida (imagino que mes petita que la de Beijing), tot plegat patrimoni de la Humanitat. I la veritat es que es molt bonic, tot i que amb pluja constant tampoc s'esta massa comode anant amunt i avall (encara que m'hagi afiancat una gabardina per la pluja estil poli vietnamita de puta mare). Els nostres dies aqui s'han basat en descansar, jugar al billar i planificar el seguent objectiu: Hanoi.
Avui al mati, en Tim i jo, tot jugant al billar, hem vist un grup de 9 o 10 americans veterans de la guerra que son en ple 'tour' de reconciliacio, tal com ens ha explicat en Tommy, un vetera d'uns 60 anys que va comensar el servei militar l'any 1966. De les coses interessants que ens va explicar, bastantes, es que la majoria d'ells, obligats a servir a Vietnam durant la guerra, es veuen amb la necessitat de tornar al cap dels anys per fundar projectes de solidaritat i retrobar-se amb els seus homonims del Viet-Cong per tancar ferides i reconciliar-se. Pero una de les seves respostes em va sorprendre i agradar; a la pregunta o afirmacio de que tan americans com vietcongs eren victimes de la mateixa tragedia, i que per tant podien compartir sentiments, ell va dir: "No, els vietcongs lluitaven pel seu pais, nosaltres no".

Step by step, into the unknown..

Un dia trist..

Abandonar la placidesa de Si Pan Don i tornar al soroll de Pakse.. la veritat es que no estava del tot convenssut quan en Flo i en Tim, els meus companys de viatge durant les dues ultimes setmanes, em van proposar de marxar el mati del 3r dia. A mes a mes, en la follia del moviment em vaig adonar massa tard que havia perdut el mobil (amb la perdua de telefons de noies que tant he suat per recopilar); a cascar-la!

No obstant aixo, tornavem a tenir un pla. El nostre objectiu era l'altipla de Bolaven, una fertil zona a 100km de Pakse, plena de conreus de te i cascades. Altre cop, com en el viatge a Pai, ens varem sentir com Peter Fonda o Dennis Hopper a Easy Rider; sempre es un plaer!!

La cascada de Tadlo, de les mes significatives de l'altipla, esperava amb tota la seva serenor. I certament va ser un 'retir' relaxant, encara que fos per un dia.



Pero el nostre temps a Laos s'estava acabant..

El dia seguent va ser l'escollit per separar el grup. Desde Pakse, en Flo havia de creuar cap a Tailandia per apurar els ultims dies de les seves vacances, i en Tim i un servidor vem decidir agafar un autobus la mateixa tarda que anava directament cap a Hue, Vietnam.

El moment del comiat va ser fugac (maleits tuk-tuks), pero tot i aixi va ser trist. Separar el grup despres de dues setmanes no va ser facil.. Pero ja sabiem que no duraria per sempre.

Matar les hores a una ciutat com Pakse no sempre es facil; no hi ha massa a fer, certament, apart de barallar-se amb ordinadors de connexio super lenta i comprar tabac natural al mercat, a 1000 kip els 100 gr. (10 centims d'euro).

I el que va venir despres.. l'infern a la terra!! Tambe conegut com l'autobus local que uneix Pakse amb Danang. El trajecte havia de durar unes 9-10 hores fins a la frontera, aixo es, arribar-hi a les 4 de la matinada per llavors seguir fins a Hue 5 hores mes.. Estem d'acord que a Laos hi ha camions de carrega (els he vist), aixi que no acabo d'entendre perque alguns individus utilitzen els autobusos locals per finalitats que no els pertoquen. Resultat: un autobus sobrecarregat, el sostre a rebentar de paquets i mes de la meitat de l'interior colapsat per bosses, caixes i sacs. Aixo significa que el passatge s'ha d'enllaunar a la part davantera del vehicle, els uns sobre els altres, literalment!!
Suma-li un retard de mes d'una hora en la partida, i una actitud un cert agre per part del personal d'abord.. Encara sort que no erem els unics 'falang' que varem pujar al vehicle; una simpatica parella brasilera va fer-nos sentir que no erem els unics 'pringats' (i ells van tenir el mateix sentiment!).
El cas; despres d'un viatge esgotador i agonic a traves de la foscor del sud-est de Laos (sense poder dormir), varem arribar a la frontera amb Vietnam, al poble de Lao Bao. Haviem de continuar fins a Hue (4 hores mes) en el mateix autobus, pero vem dir prou; ens vem penjar les motxilles a l'esquena i vem creuar la frontera a peu. Pas rere pas, i un nou pais..

Step by step, into the unknown..

Vang Vieng es un parentesi de disbauxa. Simplement.
Ja ho vaig explicar; baixar un riu dins un pneumatic de camio, tot parant als diferents bars x beure i ballar i tornar despres al riu des d'una tirolina o gronxador, etc.. No te mes. Es divertit, si, ho es! Pero no deixa de sorprendre que hi hagi gent que pugui estar-hi 10 dies, pero no 10 dies de relax i variant el programa, sino 10 dies de 'tubing'..
Aixo si, l'entorn de Vang Vieng es simplement idilic. I potser per aixo m'hi vaig estar mes del que em pensava..
Vientian, la capital, era la seguent destinacio. Una 'petita' capital, just a la riba del Mekong, des d'on es podia divisar Tailandia tot prenent una cervesa. Un mercat nocturn bastant passable (culinariament parlant), i una fauna nocturna un tant extranya. Gairebe tots els 'falang' acabaren la nit en un nightclub situat en una de les plantes altes d'un luxos hotel al costat del riu. El tema es que gairebe tots acaben ballant amb alguna noia local. Pero es dificil discernir entre les que ballen amb turistes per diversio i les que cobren per fer-ho (ballar i altres coses). Ames, Vientian destaca per l'abundancia de 'ladyboys' o 'shemales'.. creieu-me que no tots es veuen d'una hora lluny! La ciutat en si mateixa no te massa cosa, apart d'un gran arc de triomf i el Wat mes important i sagrat de Laos, simbol del pais.
Pero teniem una missio, i aquesta era Si Pan Don (les 4000 illes). Pero arribar-hi d'una tirada era una missio suicida, aixi que vem decidir parar a Savahnnaket. Un trajecte de 'nomes' 8 o 9 hores, amb un dels ventiladors d'abord reventat per gentilesa del cap del meu amic Tim, en un autobus sobrecarregat i amb els nostres culs entre l'infern d'estar asseguts just sobre el motor i l'estar just entre una muntanya de bosses i maletes.. Us podeu imaginar que va ser inoblidable..
I Savahnaket.. la 3a ciutat de Laos i 'an old fashined and a bit left-behind Luang Prabang like city' (Lonely Planet). Fins ara aquesta guia havia tingut alguns errors d'horaris i preus respecte transports i allotjaments. Pero amb Savahnaket han arribat al zenit. Si mai m'he sentit en una ciutat fantasma es alli, segur. No en puc destacar res perque no vaig voler veure-hi res (si es que hi havia res a veure). Vem arribar al capvespre i vem marxar l'endema mateix a 1a hora (despres d'un infructuos intent per part meva d'aconseguir el visat a l'embaixada vietnamita).
El seguent trajecte va ser quelcom mes placid, i la ciutat de Pakse, principal creuament de carreteres del sud de Laos, te sens dubte mes vida. Pero no era questio d'entretenir-nos, aixi que al llevar-nos (i jo particularment amb la cara devorada pels mosquits) vem agafar una petita furgoneta cap a Ban Nakasang, petit port que uneix amb l'illa de Don Det per mitja de 'ferries'.
Si Pan Don vol dir pau, mandra, observar la corrent del marronos Mekong des d'una hamaca, o fins atrevir-se a fer-hi un bany. Al final en varen ser uns quants! I tant de dia com de nit.

-Petit parentesi sobre banys al Mekong; jo sempre havia sentit que no era gens recomanable banyar-se en un riu com el Mekong, ple de tot tipus de fluids humans/animals/quimics. Pero la calor era insuportable, i despres d'assabentar-nos que l'aigua de les dutxes dels bungalows era bombejada del mateix riu vem decidir atrevir-nos! A l'aigua falta gent!!!

Tambe va ser un punt on retrobar vells coneguts d'altres etapes del viatge. La placidesa dels seus paisatges i la seva gent es notoria, aixi com l'espectacularitat de les seves cascades, pero amb tot, aquesta petita illa es fa petita aviat, i despres d'explorar-ne els camins en una tarda de pedaleig, als meus companys de viatge i a mi ens va agafar l'ansia de seguir el moviment..

el perque de les guerres de l'opi..

Creieuvos-ho o no, en una de les ciutats mes netes que he estat fins ara vaig agafar diarrea.. abusar massa de les parades de menjar al carrer pot tenir un preu molt car.. Pero be, no em vaig deixar vencer tant facilment.

I doncs mentre explorava Luang Prabang, amb un parell d'amics vem decidir fletar una barqueta per navegar el Mekong una estona. I tot navegant entre suaus onades de color marronos sen's va acudir una cosa.. provar l'opi en aquest context ja seria la 'arrissar el rinxol' com dirien alguns.. teniem una missio.

Aixi que li demanarem on podiem aconseguir-ne. Despres de voltar per un parell de pobles de la riba de forma infructuosa vem poder arranjar una cita per aquella mateixa nit. Pero vem acordar que la condicio sine qua non era consumir tot el material en un altre creuer el dia seguent. I aixi ho vem fer. Encara entre els ultims cargolins de la diarrea, que no havia aconseguit eliminar del tot amb Lao-Lao (vi d'arros espirituos), vem salpar de nou riu amunt amb el material.

No us dire que em va encantar ni que em va fer un gran efecte. Simplement una sensacio de relax mes gran, i la desaparicio de qualsevol molestia/dolor que es pugui tenir. I es que el descobriment de la paperola o 'adormidera' va ser una gran revolucio pel mon occidental dels segles XVIII i XIX. La seva inhalacio amb efectes relaxants va causar addiccio i estralls a mig Europa, i en consequencia es va convertir en objecte de cobejanca per grans imperis com el britanic. Les famoses guerres de l'opi en son l'explicacio.

I no se si l'opi tambe es l'explicacio de que, just al tornar a terra, prengues una desicio que suposa un canvi total a mes de 15 anys de continuitat.. el que esta fet esta fet.. i crec que no ha quedat tant malament!!

A Luang Prabang la corrent 'falang' principal baixa cap a Vang Vieng, capital del 'tubing' (o com baixar un riu amb flotadors gegants tot fent parades als barsde les ribes per fer xupitos i cocktails abans de continuar riu avall), aixi que amb els meus dos nous companys de viatge vem decidir anar cap a l'est, a Phonsavahn, tant sols per descansar una mica de la corrent principal.

Aquesta capital de provincia 'de les menys atractives turisticament' (Lonely Planet) suposa acostar-se a una de les zones mes castigades durant la Guerra del Vietnam; grans craters arreu en donen fe, aixi com l'enorme quantitat d'artilleria i armament que hom troba a cada guesthouse. Pero apart d'aixo i de 'l'esplanada de les gerres' (conjunts de gerres megalitiques molt antigues, d'origen desconegut), no hi ha molt mes a fer per aquestes contrades, aixi que el proper pas pot ser tornar al corrent pricipal 'falang'..

Step by step, into the unknown.

Luang Prabang

I vaig creuar el Mekong.
Tota la gent que vaig coneixer a Chiang Khong prenien al mati seguent la barca que baixa fins a Luang Prabang. Un trajecte de 2 dies que prometia ser, com a minim, interessant. Pero jo vaig decidir canviar de plan, i agafar un autobus cap a Luang Nam Tha, on, suposadament, s'hi poden fer alguns del millors trekkings d'aquesta part del planeta (o almenys del sudest asiatic).
De seguida em vaig adonar de les diferencies entre el regne de Tailandia i la Republica Popular Democratica de Laos; carreteres parcialment sense asfaltar, nivell de vida molt mes senzill i rudimentari, pero alhora, una gent mes desestressada i igualment somrient. I uns paratges encara mes 'verges' que a l'altre canto del Mekong.
I despres d'un durissim viatge d'unes set hores (incloent moments en els que pensava que l'autobus havia de caure a miques) vam arribar a Luang Nam Tha, capital de la provincia homonima, just al costat del Parc nacional de Nam Ha. Durant el trajecte vaig fer nous amics: una parella francesa i un grec 'espiritualment avancat'. Una altra diferencia amb Tailandia es que alli on hi havia el retrat del rei pertot arreu, aqui, amb menys reiteracio i de portes endins, hi podies trobar retrats del Karl Marx, Lenin i fins Stalin, a mes de banderes comunistes onejant al costat de l'ensenya de Laos.
Aquest cop, per primera vegada en aquest viatge, vaig optar per compartir habitacio amb el xicot grec, cosa que ens feia pagar 15000 kips cadascu, una mica mes d'un euro per nit; aixo es una moneda devaluada i la resta son tonteries!!
I al mati seguent em vaig decidir per un trekking de dos dies pels boscos del parc de Nam Ha. Una caminada no massa dura, entre paratges prou bonics (tampoc massa diferents dels que hi ha per Tailandia), pero quina havia de ser la meva sorpresa quan vem arribar al poblat per fer nit (que jo suposava aillat enmig de muntanyes), era situat just al costat de la carretera principal de la regio!! Mes que sorpresa podria dir decepcio; i la decepcio va deixar pas a la ira! Pero, per sort, va ser breu. Vaig decidir deixar-me calmar per la candidesa dels nens del llogarret i la humilitat de la gent. A la nit, entre unes rondes de Lao-Lao (vi d'arros prou potent), vaig ser batejat per la gent de la vila amb el nom de Jit (no en recordo, malauradament, el significat), i al mati seguent vaig ser testimoni de la matanca d'un porc per celebrar l'aniversari d'una de les criatures de la vila, de del curios metode de matar galls per estrangulament..
Tornat a Luang Nam Tha, i encara sagnant en dues ferides produides per leeches (sangoneres), vaig decidir agafar l'autobus cap a Luang Prabang que sortia el mati seguent.
El viatge entre aquestes dues ultimes ciutats, d'unes 9 hores de durada (estem parlant de 300 i poc kilometres) va ser d'allo mes divertit i mogut; apart de la parella francesa es va incorporar al grup un vienes d'allo mes fisicament cultivat, pero alhora, amb un caracter encantador. Al cap d'unes hores d'anar botant per la carretera, i havent creat ja una zona de fumadors al darrera de l'autobus (en aquest sentit les normes laosianes semblen mes laxes), el bo de l'amic vienes va dir la frase magica: I've weed, do you wanna make a joint?
a partir de llavors el viatge va ser encara mes distes i relaxat, malgrat l'innombrable quantitat de sots i trams sense asfaltar de la carretera.
I va arribar Luang Prabang.. per ser sincers, despres de 3 dies encara no l'he explorat a fons (ni superficialment), pero no fa falta massa estona perque aquesta ciutat a la riba del Mekong t'encandili amb la seva tranquilitat, la simpatia de la gent i els seus mercats (autentic paradis pels amants de les compres, espero poder resistir..). I les cascades del voltant, on sentir-se con Tarzan saltant amb una corda costa nomes 20000 kips (no arriba a 2 euros).
En fi, encara queda molt per veure en aquesta ciutat, i encara queda perque decideixi que fare a continuacio.
Step by step, into the unknown..

a la riba del Mekong

I el temps al petit paradis es va acabar.. i es que no podia durar per sempre. Jo crec que una setmana ja va estar be. Bon ambient, bon clima i bons amics; pero sobretot, moolta tranquilitat.
Aixi que vaig tornar a cavalcar la meva estimada Honda Wave per afrontar altre cop el dur cami de tornada. I altre cop va ploure enmig de les muntanyes com si s'hagues d'acabar el mon.. Pero no deixa de tenir la seva gracia fer avancaments suicides entre cotxes i camions per tal carretera, jejeje..
I Chiang Mai va tornar a apareixer a l'horitzo. La veritat es que em vaig sentir deprimit de tornar a una gran ciutat. I sol altre cop..
Pero quina sort que vaig tenir quan, vagabundejant pel Sunday Night market em vaig trobar per casualitat uns bons amics que havia fet a Pai. Les birres i coneixences que vam fer a la zona comuna de la seva guesthouse varen ser d'allo mes interessants (fins vaig rebre una petita llico de tocar el didgeridoo!!). Nomes hi volia passar una nit, pero m'hi vaig estar el doble (degut a una altra coneixenca que vaig fer-hi..).
Llastima de perdre'm una cita per haver-me adormit! Us podeu creure que vaig posar-me el despertador a les cinc de la tarda (hora de la cita) pero del dia seguent!! Estic fet un parra!
I be, aqui em teniu, al guesthouse de Chiang Khong, a la riba del riu Mekong, tot veient Laos a l'altre costat, despres d'un esgotador viatge de 7 hores amb autobus, pensant que fer els propers dies.. Creuar a Laos? Baixar el riu cap a Luang Prabang o pujar cap a les salvatges selves del nord de la Republica Popular de Laos? O potser romandre per aquest canto de riu un dia mes.. Ja veurem que passa!
Step by step into the unknown..

pedres, febres, fronteres i curves

Ja se que l'ultima entrada suposa un gran forat entre l'afer de l'aeroport i el present, aixi que crec que ha arribat l'hora de recapitular.
Despres d'haver passat una nit donant voltes i fent birres pels voltants de Khao San road amb un nou amic hongares ( i unes angleses que ens van voler fotre el pal..), de bon mati em vaig trobar amb en Jordi i la Carme, amb qui vaig agafar un tren cap a Ayyuthaya.
Alli, ja la primera nit, hi vaig fer una coneixenca molt especial, que malauradament va ser fugac i irrepetible, pero que calara molt de temps en mi.
I que dir dels temples! Una coleccio de prangs i stupas d'estil khmer que deixen bocabadat. Tant per la seva imponent presencia i tamany com per la magia que transpiren les seves pedres. Una ciutat inoblidable de veritat.
Al marxar cap al nord, en un dia de frenesi pel moviment vem fer el trajecte Ayyuthaya-Pitsanhulok-Sukothai-Tak-Mae Sot. En aquesta ultima hi varem arribar ja amb els ossos molts.
Mae Sot es una petita ciutat just a la frontera entre Burma (Myanmar) i Tailandia. Bastant bruta i no massa agradable a la vista, hi vaig passar dos dies de capacaiguda, amb febre i certes dosis de nostalgia.
En un dia hi varem poder fer una excursio pels voltants, anant a veure la frontera amb Birmania, fent rafting i visitant alguns temples.
La frontera amb Birmania segueix la llera d'un riu, en aquell moment sec. Enmig del riu s'hi aixecaven multitud de xaboles i barraques en una mena de 'terra de ningu', on s'hi podia trobar a la gent mes desafavorida. Al viure alli al mig es podien considerar, sengons el guia que ens hi va acompanyar, apatrides. Pero be, com tota frontera, apart d'un gran mercat on trobar qualsevol cosa, tambe hi havia botigues 'duty free'. El secret: a la llera del riu, just al costat de la 'barana' tailandesa, s'hi aixequen unes torres/paradetes de tabacs i licors varis. Just al costat de la barana tailandesa, pero sense tocar-la; i a l'estar en sol 'apatrida', el tabac i els licors van lliures d'impostos. Aixo si, si un no vol pagar un recarrec millor efectuar la compra sense ser vist per cap policia o militar tai dels que ronden per alli. I es que n'hi havien forces, just al voltant del pont que uneix dos paisos, pero on la tensio es notava a l'ambient.
Al dia seguent d'aquesta experiencia vem decidir continuar cap al nord, direccio Chiang Mai, on varem arribar gairebe a les 12 de la nit.
Just al mati seguent hi vem llogar unes motocicletes (la meva gloriosa Honda Wave, que ja fa gairebe una setmana que m'acompanya) per rondar pels voltants de Chiang Mai, anar a veure el temple de la muntanya i unes cascades una mica mes llunyanes.
Pero no em sentia del tot comode sent alli, aixi que vaig decidir marxar amb la moto cap a Pai, 140 km al nordoest de Chiang Mai, amagat entre muntanyes, seguint una interminable carretera d'inacabables curves..
Pero va valer la pena! Les muntanyes, els arrossars, la gent, la tranquilitat, els habitants de diferents etnies dels petits llogarrets de muntanya, la curiositat dels seus nens, les cascades..
Simplement un tros de paradis a la terra..
Hi venia per 2 dies i dema ja sera el 6e..

A Pai sense sabates..

Ja fa uns dies que em trobo a la localitat de Pai, al nordoest de Chiang Mai.
Es un poble idilic, enmig d'una vall entre muntanyes amb un ambient forca hippy i tranquil. Realment, quan m'hi dirigia amb la moto, no m'esperava el que trobaria; pensava que anava al cul del mon, a una comarca d'allo mes aillada i remota.
Aqui m'he tornat a trobar en Marci, un hongares el qual fou la primera persona que vaig coneixer a Bangkok.. ja diuen que el mon es un mocador, pero en aquest cas el mocador ha anat a parar al cul del mon!
Bona nova aquesta trobada, ja que ara que he deixat els meus anteriors companys de viatge a la seva sort potser puc tornar a tenir companyia.
Avui, pero, al tornar d'un bany nocturn en una cascada increible ens ha caigut un diluvi tropical com pocs hagi vist en el qual les meves uniques sabates a la zona s'han vist seriament afectades. I no perque tinguin un forat (que el te), sino perque la quantitat d'aigua ha pogut amb tot.. Puta! No recordo haver vist tanta aigua caient-me al damunt en molt de temps! Com diria algun amic meu: el putiferio is coming down from the sky!
I aqui em teniu, gairebe a les 12 de la nit, acabant-me un banana pancake en un ciber i rondant per Pai descalc. (no et preocupis mare, que dema ja tindre sabates!)


I continuo trobant a faltar Severine

Bureaucracy sux

Bureaucracy sux

La burocràcia és una merda!

Em pregunto tot sovint perquè algú la va tenir que inventar.. de fet si que ho se, per tocar els collons, o millor dit, per fotre els calers a la gent. Hauriem de penjar ben amunt els qui ho van fer.
El tema es, arribo a l'aeroport de Berlin, amb la meva estimada maleta recentment recuperada i em disposo a fer el check-in, quan a la noia del taulell em pregunta:
- when are you coming back from Thailand?
- I don't know, within a few months. Why?
- You know that if you don't have a return flight ticket with you, you won't be allowed to cross the border at BAngkok airport and you'll be sent back to Europe immediatlly?
- ????
Ja la teniem liada altra volta. Despres d'estar discutint gairebe 40 minuts amb tot el personal d'Airberlin, em van proposar una solucio; havia de comprar un bitllet de tornada per qualsevol data, i un cop a l'aeroport de Bangkok, cancelar-lo, i aixi em tornarien els calers.
I quina va ser la meva sorpresa quan, al taulell d'Airberlin a Bangkok em van dir:
-No no no, we're not refunding cancelled flight tickets anymore.
Showtime altre cop!
Ja em veieu trucant al servei d'atencio al client, amb el cost que aixo suposa, perque em diguessin al final; millor ens escrius un email, ens ho expliques i mirarem que hi podem fer. Aixo vaig fer, i a hores d'ara, una setmana mes tard, encara no he obtingut resposta..
Necessito trobar la pau, o acabare explotant!

De moment tot va malament..

Primera etapa del viatge, primer contratemps..
Vol perfecte, sortint i arribant a hores previstes, tot com una seda. Fins m'he permes el luxe de dormir durant el vol! Pero es clar, no tot podia sortir rodat..
I es que resulta que el cami que duu cap a Berlin no era el mateix per la meva motxilla.. Qui els va parir!!
Que suposa aixo? apart de l'evident contratemps i maldecap, estar en una ciutat de l'Europa septentrional a principis d'octubre en maniga curta.. No se si la providencia o algun esser superior em va fer mantenir un minso impermeable amb mi, pero tota la resta (polar, roba interior, guia de viatge, camara fotografica, etc..) ves a saber on collons ha anat a parar.
Despres de moltes trucades al servei d'equipatge perdut, se m'ha jurat i perjurat que ho localitzaran aviat i em sera enviat.. espero que sigui abans de diumenge.. o sigui, DEMA!!
En Ze, el meu amfitrio, no es podia reunir amb mi fins les 6 de la tarda, i no em quedava altre remei que pulular pels carrers, o com alternativa, pels bars berlinesos. Sort, amb majuscules, he tingut de coneixer la Rosa, una terrassenca afincada a Berlin, qui m'oferia la seva casa per guardar l'equipatge, o en el seu defecte, com ha acabat sent, simple aixopluc..
I be, aixo es el que hi ha de moment, a l'espera de coneixer on collons ha acabat la motxilla del dimoni!!
Seguirem informant,
Jordi Sellares, Estat de la questio, Berlin.
PD: demano perdo per les moltes, o totals, abscencies d'accentuacio, ja que no he aconseguit esbrinar com funcionen els accents en aquest coi d'ordinador portugues..

Farewell HMT

Avui he plegat de la feina..
jubilació anticipada? no no no, decisió unilateral; unilateral com una intervenció militar nord-americana a vés a saber on..
I hauria d'estar super content! i ho estic, però queda també a dins un petit sentiment de nostàlgia. I no perquè m'agradi treballar.
Tres anys dónen molt de si. I hi ha tantes coses en les que penso..
Però, en fi, per no allargar-me (la veritat és que no flueixo com voldria en això dels comiats..), ara que crec tancar una etapa i començar-ne una de nova,
em quedo amb totes les bones persones i bones estones, i n'hi ha hagut moltes!!
I malgrat estar remunerats, molts moments els hauria viscut de franc! :D
A tots vosaltres, gràcies!! I'll miss you all!

Tot camí té un començament..

Benvolguts/des i estimats/des,
Com a mera prova d'aquesta nova eina que em disposo a utilitzar (qui sap per quant de temps), i a manera de presentació..
Collons! em pregunto perquè just començo a escriure quan tinc pressa per marxar! Però, en fi, com a prova jo crec que servirà.
Step by step, into the unknown..