Si Ho Chi Minh aixeques el cap diria..

Sol altre cop.
La veritat es que ja no hi estava acostumat. Mes d'un mes amb els companys Flo i Tim han donat molt de si. Pero mira, l'estar sol torna a fer-te espavilar.
Pero encara no em venia de gust quedar-me a Hanoi, aixi que vaig agafar un 'sleeping bus' cap a Ninh Binh, a 2 hores al sud de Hanoi. Es curios aixo de 'l'sleeping bus', on en lloc d'haver-hi les butaques normals hi ha una especie de 'tricliniums' on la gent hi pot dormir. No se si sera massa comode per fer-hi nit, jo nomes hi vaig 'reposar' 2 hores i mitja..
El que destaca de Ninh Binh son els seus voltants. Un assortiment de muntanyes de pedra calcaria, en la tradicio de Halong Bay, emergint entre camps d'arros i paisatges rurals bucolics, potser la imatge de Vietnam que tenia al cap cada cop que hi pensava. D'alguna manera, aquells munts de roca (que el vent i la pluja, aixi com el seu passat mari, otorguen una fisonomia 'monserratina') amb pagodes i temples al seu voltant i/o interior, tambe poden recordar vagament a una primera epoca de Bola de Drac. I el fet de voltar-hi amb motocicleta, amb total llibertat de moviments, encara fa l'experiencia mes rodona.
Pero el temps comensava a correr a la meva contra. El dia 30 s'aproximava, i jo havia de tornar a Hanoi! I a Hanoi hi viu l'Ainhoa, una noia catalana 'exiliada', que em va acollir a la casa que comparteix amb el seu xicot australia (que per cert, parla catala i vietnamita entre d'altres llengues.. ja no hi ha massa coses mes que em puguin sorprendre..). Mes que una casa semblava un petit palau!
Els seguents dos dies varen consistir en l'habitual 'sightseeing' i tambe entrar en contacte amb una fraternal colonia hispanoitaliana 'exiliada' a Hanoi; basicament treballadors d'ambaixades, de departaments de Nacions Unides en materies de desenvolupament i cooperacio, becaris de programes com 'Jovenes Cooperantes' i d'altres beques d'intercanvi.. baja, el que molta gent que conec mataria per duur a terme!!
Avui, pero, he anat a rendir els meus honors i presentar els meus respectes al camarada Ho Chi Minh. La veritat es que no les tenia totes de poder-lo veure ja que, segons la meva guia, el mausoleu tanca entre setembre i desembre , quan duen el bo d'en Ho a Russia per renovar el seu tractament embalsamador (o potser per debatre 'embalsamadament' amb el camarada Lenin)..
Pero he tingut sort!! Despres de que la meva video camara fos requisada fins despres de la visita (no se per quin motiu), vaig entrar amb tota una munio de gent, com ramat seguint la transhumancia, per voltar durant 1 minut i mig de rellotge al voltant del camarada Ho.
La veritat es que tenia moltes ganes de veure'l, pero alhora he tingut un sentiment contradictori.. Un lider revolucionari i alliberador que es convertit en una atraccio turistica mes.. I encara mes greu sap al saber que la seva voluntat era ser incinerat, i no ser embalsamat i exhibit com Lenin i Mao..
Jo crec que si aixeques el cap diria: Prostituts!!!

Be shapeless, like water..

Nomes hi havia una opcio per fugir de la pluja; pujar cap a Hanoi. "Nomes" 12 hores de tren separen Hue de Hanoi, pero com he explicat anteriorment, comparat amb un bus, el tren es un paradis! Pero no us cregueu que es pura comoditat, ja que sovint toca barallar amb la falta d'espai i alguns seients trencats, aixi com matar el temps durant mig dia (sort del tauler d'escacs de butxaca d'en Tim; heu provat mai de jugar a escacs amb el constant 'trac-a-trac' d'un tren?).
I Hanoi.. Caos de ciment i trafic embogit.. Motos, motos, motos, motos, motos, bicis, bicis, bicis, cotxe, cotxe. Aquesta n'es la proporcio aproximada. Un flux constant per tot arreu, que mai para. I els vianants? A la majoria de carrers estrets, les voreres son plenes d'artefactes i motocicletes aparcades; al vianant no li queda mes remei que caminar 'colze a colze' amb les motos i bicis pel carrer. El mes divertit ve, pero, a l'hora de creuar el carrer. Com he dit, el flux de motos/bicis/cotxes mai para. El que s'ha de fer es tenir serenitat i comensar a caminar a traves, mantenint contacte visual amb els conductors mes propers i no parar ni correr. Ells fan la resta. Com l'aigua d'un riu flueix al voltant de les teves cames quan el creues, aixi ho fan els vehicles. No se si van aprendre de la famosa frase de Bruce Lee "be shapeless, like water..".
Amb tot, encara no em venia de gust quedar-me a Hanoi, aixi que l'endema d'arribar-hi vem agafar un bus cap a Haiphong, centre portuari a la desembocadura del riu Vermell concorregut per enormes trailers.

A vegades hom te la sensacio de que li volen prendre el pel, i aixo es precisament el que vaig pensar a l'arribar a Haiphong. Resulta que els ferries regulars cap a l'illa de Cat Ba ja s'havien acabat per aquell dia, de manera que podiem esperar a l'endema (cosa que no venia gens de gust) o agafar un bus que duia a un altre moll, per llavors agafar un altre ferry fins l'illa de Cat Ba; aquesta opcio d'ultima hora, obviament, costava el doble que l'opcio regular. I al final vem claudicar. Davant la nostra sorpresa, pero, l'autobus es va anar allunyant cada cop mes del principal nucli portuari i urba, per entrar llavors en ple delta, a traves de carreteres sense asfaltar, fins a una zona d'industries petroquimiques que vagament recordava un Baix Llobregat (en la seva faceta mes fosca i bruta, sera pel dia que duiem..). Quan ja ens pensavem que el nostre desti ens duia a la captivitat i al treball esclau, vem arribar a un petit moll on esperava el ferry que ens havia de dur a l'illa.
El periple per l'illa de Cat Ba va ser, malgrat el mal temps inicial, un parentesi de calma i estar rodejat d'un entorn unic i maravellos. L'illa en si mateixa te molt que oferir (apart de la ciutat homonima, que no te cap atractiu); vida rural bucolica i entorns privilegiats. Pero el millor ve quan s'agafa un vaixell turistic (si, no hi ha massa opcio, ni ganes, per fer aquest periple per compte propi) i un s'endinsa a la Badia de Halong, una autentica meravella natural. I vem tenir sort perque el dia va acompanyar.
Veure aquelles inmenses muntanyes de roca calcaria coberta de vegetacio selvatica emergint de les verdoses (i per una vegada, no de bruticia) aigues de la badia, ja fa que valgui la pena pagar el que faci falta. I ja sigui un, dos o tres dies, es una experiencia que cal viure. I si li afegim entrar en illots circulars nomes accessibles amb kayak a traves de grutes, observar micos en el seu habitat, i en els posteriors dies, tenir temperatures de platja, tot quadra!
I malgrat que tot quadrava, vem decidir tornar a Hanoi al cap de dos dies. I a Hanoi ja ens arribaria el moment d'acomiadar-nos amb en Tim.. Pero encara estar per decidir si sera adeu, o a reveure.

PD: Vem anar a veure 2012 doblada i subtitolada en vietnamita.. la destruccio del mon no enten d'idiomes! JAJAJA!!

Good morning Vietnam!

Vietnam, terra de lluitadors i gran burocracia..
Quatre vegades vem haver d'ensenyar el passaport abans de trepitjar terra vietnamita. Pero tampoc esta malament veure com es prenen les coses tant seriosament.
La veritat es que espero molt de Vietnam; potser el tinc una mica mitificat i temo que aixo acabai passant factura, pero ja veurem..
Just creuar la frontera a peu, ens vem encaramar a una furgoneta per baixar fins a la ciutat de Dong-Ha, just al sud de l'antiga zona desmilitaritzada (DMZ), antiga frontera entre el Vietnam del nord i el Vietnam del sud. No va caldre gaire temps per comprobar com els vietnamites tenen una concepcio similar als lao pel que fa referencia al tractament de residus: les deixalles s'amunteguen aci i alli, i quan n'hi ha massa, es crema. El que si que varia respecte els seus veins es la conduccio; si be els lao no son pas assenyats, els vietnamites son gairebe suicides (temo el dia que decideixi agafar una moto o una bici a Hanoi). Potser no sera una veritat absoluta i hi haura diferencies, pero aquesta va ser la meva 1a impressio a Dong-Ha, ciutat gris i bruta, que a mes ens va rebre amb un dia calitjos. Aixi que la nostra primera missio fou, despres de menjar (cosa que no haviem fet en les ultimes 10 hores), agafar el primer tren cap a Hue.
Trens, beneits trens!! Quina placidesa agafar un transport diferent despres de tants dies de condemna als autobusos lao! La veritat, a dia d'avui prefereixo pagar mes i tardar mes pel sot fet d'anar amb tren i tenir llibertat de moviments per pixar, cagar o fumar o simplement caminar amunt i avall pels vagons.
I tambe suposa tenir mes oportunitats de parlar amb gent diferent; durant el trajecte de 3 hores sempre varem tenir joves vietnamites interessats en parlar amb nosaltres i saber dels nostres origens.
I aqui ve la meva primera decepcio; tenia el pla de baixar cap al sud per relaxar-me a la platja de Danang o Nha Trang, pero resulta que tota aquesta zona de la costa esta inmersa en un monzo que l'assota amb vent i pluja constant no se sap fins quan. I a dia d'avui (ja son tres) encara no ha parat de ploure.
A Hue, malgrat la pluja, s'hi poden veure algunes coses, com ara el palau imperial de la dinastia Nguyen i la seva ciutadella i ciutat prohibida (imagino que mes petita que la de Beijing), tot plegat patrimoni de la Humanitat. I la veritat es que es molt bonic, tot i que amb pluja constant tampoc s'esta massa comode anant amunt i avall (encara que m'hagi afiancat una gabardina per la pluja estil poli vietnamita de puta mare). Els nostres dies aqui s'han basat en descansar, jugar al billar i planificar el seguent objectiu: Hanoi.
Avui al mati, en Tim i jo, tot jugant al billar, hem vist un grup de 9 o 10 americans veterans de la guerra que son en ple 'tour' de reconciliacio, tal com ens ha explicat en Tommy, un vetera d'uns 60 anys que va comensar el servei militar l'any 1966. De les coses interessants que ens va explicar, bastantes, es que la majoria d'ells, obligats a servir a Vietnam durant la guerra, es veuen amb la necessitat de tornar al cap dels anys per fundar projectes de solidaritat i retrobar-se amb els seus homonims del Viet-Cong per tancar ferides i reconciliar-se. Pero una de les seves respostes em va sorprendre i agradar; a la pregunta o afirmacio de que tan americans com vietcongs eren victimes de la mateixa tragedia, i que per tant podien compartir sentiments, ell va dir: "No, els vietcongs lluitaven pel seu pais, nosaltres no".

Step by step, into the unknown..

Un dia trist..

Abandonar la placidesa de Si Pan Don i tornar al soroll de Pakse.. la veritat es que no estava del tot convenssut quan en Flo i en Tim, els meus companys de viatge durant les dues ultimes setmanes, em van proposar de marxar el mati del 3r dia. A mes a mes, en la follia del moviment em vaig adonar massa tard que havia perdut el mobil (amb la perdua de telefons de noies que tant he suat per recopilar); a cascar-la!

No obstant aixo, tornavem a tenir un pla. El nostre objectiu era l'altipla de Bolaven, una fertil zona a 100km de Pakse, plena de conreus de te i cascades. Altre cop, com en el viatge a Pai, ens varem sentir com Peter Fonda o Dennis Hopper a Easy Rider; sempre es un plaer!!

La cascada de Tadlo, de les mes significatives de l'altipla, esperava amb tota la seva serenor. I certament va ser un 'retir' relaxant, encara que fos per un dia.



Pero el nostre temps a Laos s'estava acabant..

El dia seguent va ser l'escollit per separar el grup. Desde Pakse, en Flo havia de creuar cap a Tailandia per apurar els ultims dies de les seves vacances, i en Tim i un servidor vem decidir agafar un autobus la mateixa tarda que anava directament cap a Hue, Vietnam.

El moment del comiat va ser fugac (maleits tuk-tuks), pero tot i aixi va ser trist. Separar el grup despres de dues setmanes no va ser facil.. Pero ja sabiem que no duraria per sempre.

Matar les hores a una ciutat com Pakse no sempre es facil; no hi ha massa a fer, certament, apart de barallar-se amb ordinadors de connexio super lenta i comprar tabac natural al mercat, a 1000 kip els 100 gr. (10 centims d'euro).

I el que va venir despres.. l'infern a la terra!! Tambe conegut com l'autobus local que uneix Pakse amb Danang. El trajecte havia de durar unes 9-10 hores fins a la frontera, aixo es, arribar-hi a les 4 de la matinada per llavors seguir fins a Hue 5 hores mes.. Estem d'acord que a Laos hi ha camions de carrega (els he vist), aixi que no acabo d'entendre perque alguns individus utilitzen els autobusos locals per finalitats que no els pertoquen. Resultat: un autobus sobrecarregat, el sostre a rebentar de paquets i mes de la meitat de l'interior colapsat per bosses, caixes i sacs. Aixo significa que el passatge s'ha d'enllaunar a la part davantera del vehicle, els uns sobre els altres, literalment!!
Suma-li un retard de mes d'una hora en la partida, i una actitud un cert agre per part del personal d'abord.. Encara sort que no erem els unics 'falang' que varem pujar al vehicle; una simpatica parella brasilera va fer-nos sentir que no erem els unics 'pringats' (i ells van tenir el mateix sentiment!).
El cas; despres d'un viatge esgotador i agonic a traves de la foscor del sud-est de Laos (sense poder dormir), varem arribar a la frontera amb Vietnam, al poble de Lao Bao. Haviem de continuar fins a Hue (4 hores mes) en el mateix autobus, pero vem dir prou; ens vem penjar les motxilles a l'esquena i vem creuar la frontera a peu. Pas rere pas, i un nou pais..

Step by step, into the unknown..

Vang Vieng es un parentesi de disbauxa. Simplement.
Ja ho vaig explicar; baixar un riu dins un pneumatic de camio, tot parant als diferents bars x beure i ballar i tornar despres al riu des d'una tirolina o gronxador, etc.. No te mes. Es divertit, si, ho es! Pero no deixa de sorprendre que hi hagi gent que pugui estar-hi 10 dies, pero no 10 dies de relax i variant el programa, sino 10 dies de 'tubing'..
Aixo si, l'entorn de Vang Vieng es simplement idilic. I potser per aixo m'hi vaig estar mes del que em pensava..
Vientian, la capital, era la seguent destinacio. Una 'petita' capital, just a la riba del Mekong, des d'on es podia divisar Tailandia tot prenent una cervesa. Un mercat nocturn bastant passable (culinariament parlant), i una fauna nocturna un tant extranya. Gairebe tots els 'falang' acabaren la nit en un nightclub situat en una de les plantes altes d'un luxos hotel al costat del riu. El tema es que gairebe tots acaben ballant amb alguna noia local. Pero es dificil discernir entre les que ballen amb turistes per diversio i les que cobren per fer-ho (ballar i altres coses). Ames, Vientian destaca per l'abundancia de 'ladyboys' o 'shemales'.. creieu-me que no tots es veuen d'una hora lluny! La ciutat en si mateixa no te massa cosa, apart d'un gran arc de triomf i el Wat mes important i sagrat de Laos, simbol del pais.
Pero teniem una missio, i aquesta era Si Pan Don (les 4000 illes). Pero arribar-hi d'una tirada era una missio suicida, aixi que vem decidir parar a Savahnnaket. Un trajecte de 'nomes' 8 o 9 hores, amb un dels ventiladors d'abord reventat per gentilesa del cap del meu amic Tim, en un autobus sobrecarregat i amb els nostres culs entre l'infern d'estar asseguts just sobre el motor i l'estar just entre una muntanya de bosses i maletes.. Us podeu imaginar que va ser inoblidable..
I Savahnaket.. la 3a ciutat de Laos i 'an old fashined and a bit left-behind Luang Prabang like city' (Lonely Planet). Fins ara aquesta guia havia tingut alguns errors d'horaris i preus respecte transports i allotjaments. Pero amb Savahnaket han arribat al zenit. Si mai m'he sentit en una ciutat fantasma es alli, segur. No en puc destacar res perque no vaig voler veure-hi res (si es que hi havia res a veure). Vem arribar al capvespre i vem marxar l'endema mateix a 1a hora (despres d'un infructuos intent per part meva d'aconseguir el visat a l'embaixada vietnamita).
El seguent trajecte va ser quelcom mes placid, i la ciutat de Pakse, principal creuament de carreteres del sud de Laos, te sens dubte mes vida. Pero no era questio d'entretenir-nos, aixi que al llevar-nos (i jo particularment amb la cara devorada pels mosquits) vem agafar una petita furgoneta cap a Ban Nakasang, petit port que uneix amb l'illa de Don Det per mitja de 'ferries'.
Si Pan Don vol dir pau, mandra, observar la corrent del marronos Mekong des d'una hamaca, o fins atrevir-se a fer-hi un bany. Al final en varen ser uns quants! I tant de dia com de nit.

-Petit parentesi sobre banys al Mekong; jo sempre havia sentit que no era gens recomanable banyar-se en un riu com el Mekong, ple de tot tipus de fluids humans/animals/quimics. Pero la calor era insuportable, i despres d'assabentar-nos que l'aigua de les dutxes dels bungalows era bombejada del mateix riu vem decidir atrevir-nos! A l'aigua falta gent!!!

Tambe va ser un punt on retrobar vells coneguts d'altres etapes del viatge. La placidesa dels seus paisatges i la seva gent es notoria, aixi com l'espectacularitat de les seves cascades, pero amb tot, aquesta petita illa es fa petita aviat, i despres d'explorar-ne els camins en una tarda de pedaleig, als meus companys de viatge i a mi ens va agafar l'ansia de seguir el moviment..