Tam biet Viet Nam

No va ser facil, pero al final vem arribar a l'illa de Phu Quoc.

Despres d'agafar un bus nocturn cap a Rach Gia va tocar una llarga espera en aquesta poblacio portuaria. Arribats a les 6 del mati, amb poques ganes de treure'm de sobre 'amablement' els conductors de mototaxi ( gran veritat la frase que diu: a primera hora del mati l'unica cosa que es pot fer son enemics), haviem d'esperar fins a la 1 del migdia per agafar el nostre ferry.

I es que els nostres intents per canviar el bitllet pel ferry de les 8 van ser infructuosos..

Un cop a bord, poc a dir.. Un parell de pelicules d'arts marcials de Hong Kong (una d'elles amb el sempre divertit Jackie Chan) i ja erem al port de descarrega, on una munio de mototaxis i taxistes estava esperant a la gent per oferir-los "els millors hotels i resorts".. Per sort, teniem una habitacio reservada, aixi que sabiem on anar.
La resta, anar amunt i avall, creuant carreteres, o millor dit, camins polsegosos, de terra vermella, plens de forats i sol relliscos, per anar a trobar la millor platja. I n'hi havia un munt! Phu Quoc, petita illa tropical d'aigues clares i sorres blanques, on menjar marisc a trencar d'onada es el pa de cada dia.. quin gran record conservare d'aquest Nadal tropical..
I acabats els dies "somni", encara que no es or tot el que llueix, com dirien alguns, vem tornar a Ho Chi Minh (aixo si, amb avio), per separar els nostres camins.. I va ser un moment trist separar-me d'una amiga amb qui he conviscut una setmana, pero tinc l'impressio que no es un adeu, sino un a reveure..
No em podia estar massa estona a la gran urbs, aixi que vaig fer cap a les agencies de viatges per aconseguir el primer bitllet de bus cap a Phnom Penh; i vaig tenir sort, podia sortir aquella mateixa tarda.

I aixi, despres d'un mes i mig (una mica mes i tot), vaig abandonar el Vietnam, amb una llagrima i un somriure.

Al cap d'unes hores de trajecte vem arribar al pas fronterer de Moc Bai/Ba Vet. La veritat es que creuar una frontera en aquests paisos es, com algu diria "com obrir una caixa de bombons, no saps mai quin et tocara". Doncs aixo, sempre sorpreses i situacions inexplicables.
Per algun motiu, uns turistes xinesos i un servidor van necessitar el triple de temps que la resta de passatge de l'autobus per tenir in vist-i-plau de les autoritats frontereres. Pero, al final, vem passar.
I, oh sorpresa! Just al canto khmer de la frontera, una terra arida i on hom hi pot copsar la pobresa molt mes aguda que a la Republica Socialista de Vietnam, s'hi aixeca una mena de Las Vegas; arreu grans hotels i casinos amb imponents llums de neo donen la sensacio de ser a Nevada mes que a Cambodja.. No se perque, pero malgrat l'aparent vigorositat dels edificis, feien tot l'efecte de ser mers i rancis decorats de cartro-pedra. I us preguntareu: perque de cop i volta aquest espectacle de neo i petulancia??
Facil; a Vietnam, el joc i les apostes (gambling), aixi com la prostitucio estan prohibits i perseguits. Aixi que els jugadors vietnamites empedernits i els homes (perque nomes homes?) avids de prostitutes tenen el seu resort a just uns metres i unes timbrades. No cal dir que la majoria de public i clientela d'aquests resorts de joc i vici son locals..
I unes hores de bus mes tard, ja em trobava a Phnom Penh!

Step by step, into the unknown..

La llarga carretera cap al sud..

Acabada la feina, moment de tornar a moure's!
Abans de marxar, pero, encara vaig tenir temps d'anar a veure l'espectacle dels titelles d'aigua; un espectacle basicament dirigit al turisme pero que, contrariament al que esperava, em va agradar molt. La musica, genial, i els titelles, una cosa curiosa i sorprenent. D'origen popular, aquest espectacle va comencar, com no, als omnipresents camps d'arros negats d'aigua d'arreu del pais (sobretot al sud, on suposadament es va originar).
Despres dels ultims comiats amb els companys de voluntariat, vaig anar a buscar un 'sleeping bus', aixo es, un autobus amb 'llits' en comptes de seients, que al cap de 14 hores m'havia de portar de Hanoi a Hoi An, previa parada i canvi de bus a Hue.
Fins a Hue tot va ser comoditat, pero amb el canvi de vehicle aquesta ultima va disminuir.. pero en fi, he viscut coses pitjors..
Hoi An es una petita poblacio artesanal a 30 km al sud de Danang, punt d'entrada dels marines nordamericans l'any 1963, i principal base de comandament durant els anys de conflicte. La veritat, es una de les poblacions mes boniques en les quals he estat fins ara. Arriba a quotes similars a Luang Prabang. Carrers petits, nets, poc transit, tranquilitat, gent amable, paradis de les compres (roba i complements fets a mida), bon menjar.. tot plegat fa pensar en una mena de parc tematic, massa bonic per ser veritat. I a mes a mes, a tan sols 3 km d'una bonica i tranquila platja, on vaig decidir comencar a torrar-me.
Tambe va ser un lloc on coneixer gent de la mes diversa; un jove polones que creuava Vietnam amb una Minsk (cosa que tinc pendent de fer per la propera vegada que sigui a Vietnam; encara diria mes, nomes tornare a Vietnam per viatjar amb una Minsk!!), una encantadora parella irlandesa o un parell de germanes vietnamites d'allo mes encantadores..
Hoi An, alhora, es la perfecta base per explorar les ruines 'cham' de My Son, antic poble hinduista que habita la zona fa 'molt i molt de temps'.
Respecte les ruines nomes puc dir una cosa: MAGIQUES!
No son massa grans, pero qualsevol comparacio amb Angkor Wat, o altres grans temples seria injusta. No estan tan ben conservades com hom podria esperar; malgrat tot, el seu entorn selvatic i tranquil (puc comptar els turistes que hi vaig trobar amb els dits d'una sola ma) fa la resta. Una visita que jo obligaria fer a qualsevol que passi per la zona.
La seguent parada amb l'sleeping bus es Nha Trang, zona de platja i festa per excelencia de Vietnam.. No massa a dir al respecte; la platja no em va agradar tant com la de Hoi An, la ciutat en si mateixa recorda una especie de Calella de la Costa o Lloret de Mar, i a mes, el segon dia va ploure tot el dia. Per si aixo fos poc, varen ser unes jornades d'anar amunt i avall per culpa d'un paquet que havia de recollir i que mai va arribar..
Aixi que al segon dia vaig decidir marxar amb la cua entre les cames..
I aixi vaig fer el meu cami cap a Ciutat Ho Chi Minh, tambe coneguda com Saigon. Caotica i sorollosa, altre cop em trobava en una gran ciutat.. I la veritat es que no hi he trobat massa cosa a fer, apart de visitar algun edifici historic (res de l'altre mon malgrat tot). No obstant, l'endema, amb una companya de viatge que vaig fer durant el trajecte des de Nha Trang, vem anar a veure els tunels de Cu Chi, sistema subterrani de resistencia Vietcong contra l'exercit nordamerica. Una visita summament interessant i recomanable, sobretot per veure com se les ingeniaven per sobreviure, per fer trampes letals amb els productes mes basics, per reciclar bombes no explotades i fer-ne mines antitanc, o per tenir l'experiencia d'arrastrar-se en els estrets tunels. Una altre activitat (que no vaig duur a terme i me'n penedeixo) es, a un preu bastant alt, tenir l'oportunitat d'anar a un camp de tir i disparar una M-16, una AK-47, una M-60 o altres ametralladores i fusells de tot tipus, sota supervisio directa de personal militar.. pero be, l'ocasio va passar..
A dia d'avui, 21 de desembre, despres de dubtar forsa entre diferents opcions, he decidit anar pels propers 4 dies, aixo es, les festes de nadal, a l'illa de Phu Quoc amb la companya de viatge.
Paradis tropical de grans boscos i platges d'anunci o festes nadalenques a la freda Europa?? tic-tac tic-tac.. tria la teva aventura!
Step by step, into the unknown..

Sense novetat en el front

Heute etwa einer Woche habe ich angefangen, "Arbeit" für die Jugend Haus Solidarite Jeunesses Vietnam. Die Wahrheit ist, dass ich wollen .. vollständige
Let's Palmen.
Die Arbeit, die von dieser Organisation für Menschen (und Kinder) leben in einer "illegalen" Hausboote in der Red River (Hanoi Kreuzung) ist wirklich wichtig. Wasser-aufbereitung, Integration von Kindern "ohne Papiere" im schulischen Umfeld, Schule für blinde und Kinderkrankenhaus Gruppe Animation, etc. .. Alles perfekt.
Was die kurzfristigen Freiwilligen (unter denen ich mich zähle), die Wahrheit ist, dass unsere Aufgabe, das Unterrichten von Englisch bis zu einem gewissen Kindern (2 bis 3 Stunden pro Woche!) Und bereiten sie Mittagessen reduziert kümmern sich während der Reinigung des Gebäudes. Die Wahrheit ist, dass ich immer ein Fan des freien Zeit gewesen sein, aber wenn man zu wenig Spielraum lassen und die Ausbreitung von Nebel .. Außerdem, nur ich nicht um den Lärm von Hanoi oder die Stadt selbst zu gewöhnen (obwohl Cool Spots Aufenthalt).
Das Gebäude befindet sich in der Nähe von Phuc Xa gelegen, direkt an der Long Bien-Markt, 15 Gehminuten vom Stadtzentrum entfernt. Ein lebendiges Viertel, mit einer noch lebendigen Morgen Markt (wo Sie alles finden, auch Hundefleisch).
Kinder, die an Klasse, etwa 25, sind charmant, müssen aber etwas mehr als die Geduld, um sie in den Unterricht, oder vielleicht fügen Sie müssen nicht, was notwendig ist .. In der Tat, niemand sagte, es wäre leicht, aber vielleicht Esel zu mir, dachte ein bestimmtes Publikum und begeisterte vor gibt ihnen eine Chance .. Als Oliver sagt die Firma "Kinder Kinder"!
Der Kerl Freiwilligen ist sicherlich die beste die ich hier gefunden. Leute aus Kanada, Irland, Dänemark, Deutschland, Mexiko, Korea, Hongkong und Japan .. All diese schönen Menschen, die Aktien zusammen mit charmanten lokalen Freiwilligen, ein unterhaltsamer Abend Karaoke-oder Abendessen und Bier.
Aber dennoch gibt es sonst nicht viel zu sagen ..
Schritt für Schritt ins Ungewisse ..