No va ser facil, pero al final vem arribar a l'illa de Phu Quoc.
Despres d'agafar un bus nocturn cap a Rach Gia va tocar una llarga espera en aquesta poblacio portuaria. Arribats a les 6 del mati, amb poques ganes de treure'm de sobre 'amablement' els conductors de mototaxi ( gran veritat la frase que diu: a primera hora del mati l'unica cosa que es pot fer son enemics), haviem d'esperar fins a la 1 del migdia per agafar el nostre ferry.
I es que els nostres intents per canviar el bitllet pel ferry de les 8 van ser infructuosos..
Un cop a bord, poc a dir.. Un parell de pelicules d'arts marcials de Hong Kong (una d'elles amb el sempre divertit Jackie Chan) i ja erem al port de descarrega, on una munio de mototaxis i taxistes estava esperant a la gent per oferir-los "els millors hotels i resorts".. Per sort, teniem una habitacio reservada, aixi que sabiem on anar.
La resta, anar amunt i avall, creuant carreteres, o millor dit, camins polsegosos, de terra vermella, plens de forats i sol relliscos, per anar a trobar la millor platja. I n'hi havia un munt! Phu Quoc, petita illa tropical d'aigues clares i sorres blanques, on menjar marisc a trencar d'onada es el pa de cada dia.. quin gran record conservare d'aquest Nadal tropical..
I acabats els dies "somni", encara que no es or tot el que llueix, com dirien alguns, vem tornar a Ho Chi Minh (aixo si, amb avio), per separar els nostres camins.. I va ser un moment trist separar-me d'una amiga amb qui he conviscut una setmana, pero tinc l'impressio que no es un adeu, sino un a reveure..
No em podia estar massa estona a la gran urbs, aixi que vaig fer cap a les agencies de viatges per aconseguir el primer bitllet de bus cap a Phnom Penh; i vaig tenir sort, podia sortir aquella mateixa tarda.
I aixi, despres d'un mes i mig (una mica mes i tot), vaig abandonar el Vietnam, amb una llagrima i un somriure.
Al cap d'unes hores de trajecte vem arribar al pas fronterer de Moc Bai/Ba Vet. La veritat es que creuar una frontera en aquests paisos es, com algu diria "com obrir una caixa de bombons, no saps mai quin et tocara". Doncs aixo, sempre sorpreses i situacions inexplicables.
Per algun motiu, uns turistes xinesos i un servidor van necessitar el triple de temps que la resta de passatge de l'autobus per tenir in vist-i-plau de les autoritats frontereres. Pero, al final, vem passar.
I, oh sorpresa! Just al canto khmer de la frontera, una terra arida i on hom hi pot copsar la pobresa molt mes aguda que a la Republica Socialista de Vietnam, s'hi aixeca una mena de Las Vegas; arreu grans hotels i casinos amb imponents llums de neo donen la sensacio de ser a Nevada mes que a Cambodja.. No se perque, pero malgrat l'aparent vigorositat dels edificis, feien tot l'efecte de ser mers i rancis decorats de cartro-pedra. I us preguntareu: perque de cop i volta aquest espectacle de neo i petulancia??
Facil; a Vietnam, el joc i les apostes (gambling), aixi com la prostitucio estan prohibits i perseguits. Aixi que els jugadors vietnamites empedernits i els homes (perque nomes homes?) avids de prostitutes tenen el seu resort a just uns metres i unes timbrades. No cal dir que la majoria de public i clientela d'aquests resorts de joc i vici son locals..
I unes hores de bus mes tard, ja em trobava a Phnom Penh!
Step by step, into the unknown..
La resta, anar amunt i avall, creuant carreteres, o millor dit, camins polsegosos, de terra vermella, plens de forats i sol relliscos, per anar a trobar la millor platja. I n'hi havia un munt! Phu Quoc, petita illa tropical d'aigues clares i sorres blanques, on menjar marisc a trencar d'onada es el pa de cada dia.. quin gran record conservare d'aquest Nadal tropical..
I acabats els dies "somni", encara que no es or tot el que llueix, com dirien alguns, vem tornar a Ho Chi Minh (aixo si, amb avio), per separar els nostres camins.. I va ser un moment trist separar-me d'una amiga amb qui he conviscut una setmana, pero tinc l'impressio que no es un adeu, sino un a reveure..
No em podia estar massa estona a la gran urbs, aixi que vaig fer cap a les agencies de viatges per aconseguir el primer bitllet de bus cap a Phnom Penh; i vaig tenir sort, podia sortir aquella mateixa tarda.
I aixi, despres d'un mes i mig (una mica mes i tot), vaig abandonar el Vietnam, amb una llagrima i un somriure.
Al cap d'unes hores de trajecte vem arribar al pas fronterer de Moc Bai/Ba Vet. La veritat es que creuar una frontera en aquests paisos es, com algu diria "com obrir una caixa de bombons, no saps mai quin et tocara". Doncs aixo, sempre sorpreses i situacions inexplicables.
Per algun motiu, uns turistes xinesos i un servidor van necessitar el triple de temps que la resta de passatge de l'autobus per tenir in vist-i-plau de les autoritats frontereres. Pero, al final, vem passar.
I, oh sorpresa! Just al canto khmer de la frontera, una terra arida i on hom hi pot copsar la pobresa molt mes aguda que a la Republica Socialista de Vietnam, s'hi aixeca una mena de Las Vegas; arreu grans hotels i casinos amb imponents llums de neo donen la sensacio de ser a Nevada mes que a Cambodja.. No se perque, pero malgrat l'aparent vigorositat dels edificis, feien tot l'efecte de ser mers i rancis decorats de cartro-pedra. I us preguntareu: perque de cop i volta aquest espectacle de neo i petulancia??
Facil; a Vietnam, el joc i les apostes (gambling), aixi com la prostitucio estan prohibits i perseguits. Aixi que els jugadors vietnamites empedernits i els homes (perque nomes homes?) avids de prostitutes tenen el seu resort a just uns metres i unes timbrades. No cal dir que la majoria de public i clientela d'aquests resorts de joc i vici son locals..
I unes hores de bus mes tard, ja em trobava a Phnom Penh!
Step by step, into the unknown..
No hay comentarios:
Publicar un comentario