Vietnam, terra de lluitadors i gran burocracia..
Quatre vegades vem haver d'ensenyar el passaport abans de trepitjar terra vietnamita. Pero tampoc esta malament veure com es prenen les coses tant seriosament.
La veritat es que espero molt de Vietnam; potser el tinc una mica mitificat i temo que aixo acabai passant factura, pero ja veurem..
Just creuar la frontera a peu, ens vem encaramar a una furgoneta per baixar fins a la ciutat de Dong-Ha, just al sud de l'antiga zona desmilitaritzada (DMZ), antiga frontera entre el Vietnam del nord i el Vietnam del sud. No va caldre gaire temps per comprobar com els vietnamites tenen una concepcio similar als lao pel que fa referencia al tractament de residus: les deixalles s'amunteguen aci i alli, i quan n'hi ha massa, es crema. El que si que varia respecte els seus veins es la conduccio; si be els lao no son pas assenyats, els vietnamites son gairebe suicides (temo el dia que decideixi agafar una moto o una bici a Hanoi). Potser no sera una veritat absoluta i hi haura diferencies, pero aquesta va ser la meva 1a impressio a Dong-Ha, ciutat gris i bruta, que a mes ens va rebre amb un dia calitjos. Aixi que la nostra primera missio fou, despres de menjar (cosa que no haviem fet en les ultimes 10 hores), agafar el primer tren cap a Hue.
Trens, beneits trens!! Quina placidesa agafar un transport diferent despres de tants dies de condemna als autobusos lao! La veritat, a dia d'avui prefereixo pagar mes i tardar mes pel sot fet d'anar amb tren i tenir llibertat de moviments per pixar, cagar o fumar o simplement caminar amunt i avall pels vagons.
I tambe suposa tenir mes oportunitats de parlar amb gent diferent; durant el trajecte de 3 hores sempre varem tenir joves vietnamites interessats en parlar amb nosaltres i saber dels nostres origens.
I aqui ve la meva primera decepcio; tenia el pla de baixar cap al sud per relaxar-me a la platja de Danang o Nha Trang, pero resulta que tota aquesta zona de la costa esta inmersa en un monzo que l'assota amb vent i pluja constant no se sap fins quan. I a dia d'avui (ja son tres) encara no ha parat de ploure.
A Hue, malgrat la pluja, s'hi poden veure algunes coses, com ara el palau imperial de la dinastia Nguyen i la seva ciutadella i ciutat prohibida (imagino que mes petita que la de Beijing), tot plegat patrimoni de la Humanitat. I la veritat es que es molt bonic, tot i que amb pluja constant tampoc s'esta massa comode anant amunt i avall (encara que m'hagi afiancat una gabardina per la pluja estil poli vietnamita de puta mare). Els nostres dies aqui s'han basat en descansar, jugar al billar i planificar el seguent objectiu: Hanoi.
Avui al mati, en Tim i jo, tot jugant al billar, hem vist un grup de 9 o 10 americans veterans de la guerra que son en ple 'tour' de reconciliacio, tal com ens ha explicat en Tommy, un vetera d'uns 60 anys que va comensar el servei militar l'any 1966. De les coses interessants que ens va explicar, bastantes, es que la majoria d'ells, obligats a servir a Vietnam durant la guerra, es veuen amb la necessitat de tornar al cap dels anys per fundar projectes de solidaritat i retrobar-se amb els seus homonims del Viet-Cong per tancar ferides i reconciliar-se. Pero una de les seves respostes em va sorprendre i agradar; a la pregunta o afirmacio de que tan americans com vietcongs eren victimes de la mateixa tragedia, i que per tant podien compartir sentiments, ell va dir: "No, els vietcongs lluitaven pel seu pais, nosaltres no".
Step by step, into the unknown..
Quatre vegades vem haver d'ensenyar el passaport abans de trepitjar terra vietnamita. Pero tampoc esta malament veure com es prenen les coses tant seriosament.
La veritat es que espero molt de Vietnam; potser el tinc una mica mitificat i temo que aixo acabai passant factura, pero ja veurem..
Just creuar la frontera a peu, ens vem encaramar a una furgoneta per baixar fins a la ciutat de Dong-Ha, just al sud de l'antiga zona desmilitaritzada (DMZ), antiga frontera entre el Vietnam del nord i el Vietnam del sud. No va caldre gaire temps per comprobar com els vietnamites tenen una concepcio similar als lao pel que fa referencia al tractament de residus: les deixalles s'amunteguen aci i alli, i quan n'hi ha massa, es crema. El que si que varia respecte els seus veins es la conduccio; si be els lao no son pas assenyats, els vietnamites son gairebe suicides (temo el dia que decideixi agafar una moto o una bici a Hanoi). Potser no sera una veritat absoluta i hi haura diferencies, pero aquesta va ser la meva 1a impressio a Dong-Ha, ciutat gris i bruta, que a mes ens va rebre amb un dia calitjos. Aixi que la nostra primera missio fou, despres de menjar (cosa que no haviem fet en les ultimes 10 hores), agafar el primer tren cap a Hue.
Trens, beneits trens!! Quina placidesa agafar un transport diferent despres de tants dies de condemna als autobusos lao! La veritat, a dia d'avui prefereixo pagar mes i tardar mes pel sot fet d'anar amb tren i tenir llibertat de moviments per pixar, cagar o fumar o simplement caminar amunt i avall pels vagons.
I tambe suposa tenir mes oportunitats de parlar amb gent diferent; durant el trajecte de 3 hores sempre varem tenir joves vietnamites interessats en parlar amb nosaltres i saber dels nostres origens.
I aqui ve la meva primera decepcio; tenia el pla de baixar cap al sud per relaxar-me a la platja de Danang o Nha Trang, pero resulta que tota aquesta zona de la costa esta inmersa en un monzo que l'assota amb vent i pluja constant no se sap fins quan. I a dia d'avui (ja son tres) encara no ha parat de ploure.
A Hue, malgrat la pluja, s'hi poden veure algunes coses, com ara el palau imperial de la dinastia Nguyen i la seva ciutadella i ciutat prohibida (imagino que mes petita que la de Beijing), tot plegat patrimoni de la Humanitat. I la veritat es que es molt bonic, tot i que amb pluja constant tampoc s'esta massa comode anant amunt i avall (encara que m'hagi afiancat una gabardina per la pluja estil poli vietnamita de puta mare). Els nostres dies aqui s'han basat en descansar, jugar al billar i planificar el seguent objectiu: Hanoi.
Avui al mati, en Tim i jo, tot jugant al billar, hem vist un grup de 9 o 10 americans veterans de la guerra que son en ple 'tour' de reconciliacio, tal com ens ha explicat en Tommy, un vetera d'uns 60 anys que va comensar el servei militar l'any 1966. De les coses interessants que ens va explicar, bastantes, es que la majoria d'ells, obligats a servir a Vietnam durant la guerra, es veuen amb la necessitat de tornar al cap dels anys per fundar projectes de solidaritat i retrobar-se amb els seus homonims del Viet-Cong per tancar ferides i reconciliar-se. Pero una de les seves respostes em va sorprendre i agradar; a la pregunta o afirmacio de que tan americans com vietcongs eren victimes de la mateixa tragedia, i que per tant podien compartir sentiments, ell va dir: "No, els vietcongs lluitaven pel seu pais, nosaltres no".
Step by step, into the unknown..
No hay comentarios:
Publicar un comentario