Ja se que l'ultima entrada suposa un gran forat entre l'afer de l'aeroport i el present, aixi que crec que ha arribat l'hora de recapitular.
Despres d'haver passat una nit donant voltes i fent birres pels voltants de Khao San road amb un nou amic hongares ( i unes angleses que ens van voler fotre el pal..), de bon mati em vaig trobar amb en Jordi i la Carme, amb qui vaig agafar un tren cap a Ayyuthaya.
Alli, ja la primera nit, hi vaig fer una coneixenca molt especial, que malauradament va ser fugac i irrepetible, pero que calara molt de temps en mi.
I que dir dels temples! Una coleccio de prangs i stupas d'estil khmer que deixen bocabadat. Tant per la seva imponent presencia i tamany com per la magia que transpiren les seves pedres. Una ciutat inoblidable de veritat.
Al marxar cap al nord, en un dia de frenesi pel moviment vem fer el trajecte Ayyuthaya-Pitsanhulok-Sukothai-Tak-Mae Sot. En aquesta ultima hi varem arribar ja amb els ossos molts.
Mae Sot es una petita ciutat just a la frontera entre Burma (Myanmar) i Tailandia. Bastant bruta i no massa agradable a la vista, hi vaig passar dos dies de capacaiguda, amb febre i certes dosis de nostalgia.
En un dia hi varem poder fer una excursio pels voltants, anant a veure la frontera amb Birmania, fent rafting i visitant alguns temples.
La frontera amb Birmania segueix la llera d'un riu, en aquell moment sec. Enmig del riu s'hi aixecaven multitud de xaboles i barraques en una mena de 'terra de ningu', on s'hi podia trobar a la gent mes desafavorida. Al viure alli al mig es podien considerar, sengons el guia que ens hi va acompanyar, apatrides. Pero be, com tota frontera, apart d'un gran mercat on trobar qualsevol cosa, tambe hi havia botigues 'duty free'. El secret: a la llera del riu, just al costat de la 'barana' tailandesa, s'hi aixequen unes torres/paradetes de tabacs i licors varis. Just al costat de la barana tailandesa, pero sense tocar-la; i a l'estar en sol 'apatrida', el tabac i els licors van lliures d'impostos. Aixo si, si un no vol pagar un recarrec millor efectuar la compra sense ser vist per cap policia o militar tai dels que ronden per alli. I es que n'hi havien forces, just al voltant del pont que uneix dos paisos, pero on la tensio es notava a l'ambient.
Al dia seguent d'aquesta experiencia vem decidir continuar cap al nord, direccio Chiang Mai, on varem arribar gairebe a les 12 de la nit.
Just al mati seguent hi vem llogar unes motocicletes (la meva gloriosa Honda Wave, que ja fa gairebe una setmana que m'acompanya) per rondar pels voltants de Chiang Mai, anar a veure el temple de la muntanya i unes cascades una mica mes llunyanes.
Pero no em sentia del tot comode sent alli, aixi que vaig decidir marxar amb la moto cap a Pai, 140 km al nordoest de Chiang Mai, amagat entre muntanyes, seguint una interminable carretera d'inacabables curves..
Pero va valer la pena! Les muntanyes, els arrossars, la gent, la tranquilitat, els habitants de diferents etnies dels petits llogarrets de muntanya, la curiositat dels seus nens, les cascades..
Simplement un tros de paradis a la terra..
Hi venia per 2 dies i dema ja sera el 6e..
Despres d'haver passat una nit donant voltes i fent birres pels voltants de Khao San road amb un nou amic hongares ( i unes angleses que ens van voler fotre el pal..), de bon mati em vaig trobar amb en Jordi i la Carme, amb qui vaig agafar un tren cap a Ayyuthaya.
Alli, ja la primera nit, hi vaig fer una coneixenca molt especial, que malauradament va ser fugac i irrepetible, pero que calara molt de temps en mi.
I que dir dels temples! Una coleccio de prangs i stupas d'estil khmer que deixen bocabadat. Tant per la seva imponent presencia i tamany com per la magia que transpiren les seves pedres. Una ciutat inoblidable de veritat.
Al marxar cap al nord, en un dia de frenesi pel moviment vem fer el trajecte Ayyuthaya-Pitsanhulok-Sukothai-Tak-Mae Sot. En aquesta ultima hi varem arribar ja amb els ossos molts.
Mae Sot es una petita ciutat just a la frontera entre Burma (Myanmar) i Tailandia. Bastant bruta i no massa agradable a la vista, hi vaig passar dos dies de capacaiguda, amb febre i certes dosis de nostalgia.
En un dia hi varem poder fer una excursio pels voltants, anant a veure la frontera amb Birmania, fent rafting i visitant alguns temples.
La frontera amb Birmania segueix la llera d'un riu, en aquell moment sec. Enmig del riu s'hi aixecaven multitud de xaboles i barraques en una mena de 'terra de ningu', on s'hi podia trobar a la gent mes desafavorida. Al viure alli al mig es podien considerar, sengons el guia que ens hi va acompanyar, apatrides. Pero be, com tota frontera, apart d'un gran mercat on trobar qualsevol cosa, tambe hi havia botigues 'duty free'. El secret: a la llera del riu, just al costat de la 'barana' tailandesa, s'hi aixequen unes torres/paradetes de tabacs i licors varis. Just al costat de la barana tailandesa, pero sense tocar-la; i a l'estar en sol 'apatrida', el tabac i els licors van lliures d'impostos. Aixo si, si un no vol pagar un recarrec millor efectuar la compra sense ser vist per cap policia o militar tai dels que ronden per alli. I es que n'hi havien forces, just al voltant del pont que uneix dos paisos, pero on la tensio es notava a l'ambient.
Al dia seguent d'aquesta experiencia vem decidir continuar cap al nord, direccio Chiang Mai, on varem arribar gairebe a les 12 de la nit.
Just al mati seguent hi vem llogar unes motocicletes (la meva gloriosa Honda Wave, que ja fa gairebe una setmana que m'acompanya) per rondar pels voltants de Chiang Mai, anar a veure el temple de la muntanya i unes cascades una mica mes llunyanes.
Pero no em sentia del tot comode sent alli, aixi que vaig decidir marxar amb la moto cap a Pai, 140 km al nordoest de Chiang Mai, amagat entre muntanyes, seguint una interminable carretera d'inacabables curves..
Pero va valer la pena! Les muntanyes, els arrossars, la gent, la tranquilitat, els habitants de diferents etnies dels petits llogarrets de muntanya, la curiositat dels seus nens, les cascades..
Simplement un tros de paradis a la terra..
Hi venia per 2 dies i dema ja sera el 6e..
No hay comentarios:
Publicar un comentario