I el viatge va arribar a la seva fi..

Siem Reap, petita ciutat plena de comoditats, diversió occidental i turisme. Alhora, més tranquila del que un podria esperar, a no ser que hom passi pel redundant "Pub street" al pondre's el Sol; els decibels pujen i les criatures de la nit (això és, ladyboys i prostitutes) es deixen veure amb plenitud.
Siem Reap, base d'operacions per tot aquell que vulgui visitar els temples d'Angkor Wat, ELS TEMPLES! L'autèntic "must see" del sud-est asiàtic pel que fa a cultura i arqueologia. Encara diria més; el motiu principal pel qual molta gent creua mig món i es deixa caure per Cambodja.

Primerament em vaig retrobar, altre cop, amb el meu amic Tim, el vertader company d'aventures i desventures en gran part del meu periple. Ell ja portava uns quants dies visitant els temples, però encara teníem l'oportunitat de fer un parell de visites plegats. Només em feia falta decidir la durada del passi de visita: un, tres o set dies.
Òbviament, al no tenir presa i duent un ritme de vida que em feia prioritzar la calma, vaig optar pel més extens. Set dies havien de ser suficients per visitar gran part dels temples (com més millor) i alhora prendre'm-ho amb calma, sense estrés.
I és que l'estrés havia de ser evitat a tota costa, o això em demanava la meva salut, altre cop minvant..

Així, després d'un parell de dies de descans ens vem posar en marxa. I va començar l'espectacle!
No importa per quins temples comencis; siguin els més llunyans, més petits o més grans, accessibles o descoberts després de caminar muntanya amunt més de mitja hora. Tots i cada un d'ells ténen les seves propietats úniques. Entorns selvàtics màgics, gravats exquisits, relleus elaborats al llit d'un rierol enmig del bosc, arrels que en menjen i aguanten els murs però que finalment esdevindràn els seus botxins.. certament, podria escriure línies i més línies per intentar descriure la infinitat de detalls dels temples i totes les sensacions que transmeten, però no val molt la pena.. Cal anar-hi i viure-ho.

Al cap de dos dies, en Tim va marxar cap a Bangkok; aquest seria el nostre comiat definitiu.. Va ser un moment trist, i encara més al pensar que en uns dies em tocava a mi seguir la mateixa ruta, però com a punt i final del meu viatge..

Quan ell hagué marxat, vaig canviar d'hostal. I vaig tenir sort, ja que on vaig anar a parar, mentre cosia un pedaç d'Iron Maiden a la motxilla vaig conèixer a la meva companya de viatge (i més coses) pels propers dies.
I els següents dies van ser d'allò més curulls de plaer i bones vibracions. La Mel va resultar ser una companya i amiga genial. I a més teniem un munt de coses en comú i sempre coses a parlar.

I amb ella vam acabar el cicle de visites als temples. Era l'hora d'acomiadar-nos de Cambodja i agafar un autobus direcció Bangkok. I certament estava baix de moral.. Sort que la Mel era amb mi.
Gastar els últims bahts en souvenirs i apurar les últimes hores al sud-est asiàtic era la meva tasca; havia trobat un vol Bangkok-Barcelona just pel dia següent a bon preu, fent escala a El Caire..
Sincerament, em va ser difícil contenir les llàgrimes al moment del comiat final amb Mel. No només perque m'acomiadava d'ella (a qui havia arribat a apreciar molt), sinó perquè m'acomiadava del viatge, de la vida de trotamón, de totes i cada una de les excel·lents experiències que vaig viure aquests mesos de màgia rodejat de gent excel·lent.. Però sé del cert que no és un adéu, sinó un a reveure..

I que sigui ben aviat..

Un nou any per endavant; que sigui millor que l'anterior

No em podia estar massa a Phnom Penh, ja que m'havia de trobar amb en Tim a Sihanoukville abans de cap d'any, i el temps comencava a mancar.
Aixi que vaig arribar a Sihanoukville; ciutat costanera, punt de trobada de viatgers d'arreu, on un pot gaudir de bon peix i marisc gairebe regalat, no ja a tocar de platja, sino gairebe sobre el mateix trencant de les onades. D'altra banda, el fet de veure una platja on tots els xiringuitos es menjen, literalment, la sorra, no es que li doni un efecte gaire agradable. Buscava alguna cosa diferent. I la vem trobar en un tour organitzat que anava a Koh Ru, o illa de bambu, previa parada d'snorkeling a mig cami. Vem decidir quedar-nos a l'illa una nit; la tranquilitat i la bellesa del paratge (platges semi desertes, sense carreteres ni vehicles de cap mena, vegetacio selvatica, ambient relaxat a mes no poder, on nomes es pot nedar o fer el manta a la sorra quan no s'esta gronxant en una hamaca..) va fer que ens hi quedessim quatre nits, fins el dia de cap d'any. No se que mes explicar de l'illa; nomes dir que vaig trobar a faltar el meu antic mobil perdut a Laos.. Perque? El tema inicial de Monkey Island que utilitzava com a ringtone hauria funcionat de fabula mentre creuava el caminet enmig de selva que separava les dues costes..
Un petit paradis que espero es conservi aixi molt de temps, malgrat els plans de construir-hi un hotel que ja son en marxa.. A tothom! Aneu-hi abans no sigui massa tard!!

La idea de celebrar el cap d'any a la platja es sens dubte idilica quan hom pensa en els freds hiverns i festes nadalenques a Terrassa i/o Barcelona/ Catalunya. Sens dubte em vaig sentir privilegiat, malgrat que, per primer cop vaig trobar a faltar a la gent.. Que hauria donat perque fossin alli amb mi en aquell moment.. La resta, us ho podeu imaginar: musica molt alta, gent ballant a la platja i, com no, acabant a l'aigua en obvis (tambe escandalosos) estats d'embriaguesa..
Aixi i tot, m'ho vaig prendre amb calma. L'endema mateix vem decidir marxar de nou a Phnom Penh.
De cami cap alli va passar una cosa que encara no havia vist, i que comfirma la sentencia de que aquests paisos son caixes de sorpreses; l'autobus en el que viatjavem es va quedar sense gasolina... gairebe una hora parats en plena carretera.. per ser sincers, tampoc va ser tant dur.

I altra vegada a Phnom Penh, vem decidir agafar un autobus l'endema mateix cap a Battambeng, ciutat a mig cami de la frontera tailandesa, pero que jo en realitat desconeixia els seus interessos turistics..
I va ser arribar alli i decidir tornar a la capital l'endema mateix per temes burocratis.. la maleida tarjeta de credit.. Suposadament havia d'arribar el 3 de gener.. no va arribar fins el 8.. I que vaig fer jo mentrestant? Doncs res, estar tot el dia tirat al bar del 'guesthouse', llegint i mirant pelicules, apart d'una visita als 'camps de la mort', recinte a les afores de Phnom Penh utilitzat pel regim de Pol Pot, el Khmer Roig, per executar i enterrar en fosses comunes els "enemics" de la revolucio; homes, dones i nens, tambe alguns desafortunats extrangers els quals eren culpables d'ignominiosos crims com viure a la ciutat, parlar algun idioma extranger, tenir alguna feina "burgesa" o haver ocupat algun carrec en l'anterior regim o exercit. Quan algu era trobat 'culpable', la culpabilitat abastava a tota la familia, sense importar sexe ni edat: "No podiem deixar amb vida algu que anys mes tard pogues buscar venjanca.." reconeixia un dels liders del KR respecte l'acusacio d'assassinats de nens petits, davant el tribunal que l'acusava de genocidi.
Una visita aterradora pero que ben be val la pena.
Finalment, la tarjeta va arribar; llavors nomes tenia un pensament al cap: Siem Reap!!

Step by step, into the unknown..