No em podia estar massa a Phnom Penh, ja que m'havia de trobar amb en Tim a Sihanoukville abans de cap d'any, i el temps comencava a mancar.
Aixi que vaig arribar a Sihanoukville; ciutat costanera, punt de trobada de viatgers d'arreu, on un pot gaudir de bon peix i marisc gairebe regalat, no ja a tocar de platja, sino gairebe sobre el mateix trencant de les onades. D'altra banda, el fet de veure una platja on tots els xiringuitos es menjen, literalment, la sorra, no es que li doni un efecte gaire agradable. Buscava alguna cosa diferent. I la vem trobar en un tour organitzat que anava a Koh Ru, o illa de bambu, previa parada d'snorkeling a mig cami. Vem decidir quedar-nos a l'illa una nit; la tranquilitat i la bellesa del paratge (platges semi desertes, sense carreteres ni vehicles de cap mena, vegetacio selvatica, ambient relaxat a mes no poder, on nomes es pot nedar o fer el manta a la sorra quan no s'esta gronxant en una hamaca..) va fer que ens hi quedessim quatre nits, fins el dia de cap d'any. No se que mes explicar de l'illa; nomes dir que vaig trobar a faltar el meu antic mobil perdut a Laos.. Perque? El tema inicial de Monkey Island que utilitzava com a ringtone hauria funcionat de fabula mentre creuava el caminet enmig de selva que separava les dues costes..
Un petit paradis que espero es conservi aixi molt de temps, malgrat els plans de construir-hi un hotel que ja son en marxa.. A tothom! Aneu-hi abans no sigui massa tard!!
La idea de celebrar el cap d'any a la platja es sens dubte idilica quan hom pensa en els freds hiverns i festes nadalenques a Terrassa i/o Barcelona/ Catalunya. Sens dubte em vaig sentir privilegiat, malgrat que, per primer cop vaig trobar a faltar a la gent.. Que hauria donat perque fossin alli amb mi en aquell moment.. La resta, us ho podeu imaginar: musica molt alta, gent ballant a la platja i, com no, acabant a l'aigua en obvis (tambe escandalosos) estats d'embriaguesa..
Aixi i tot, m'ho vaig prendre amb calma. L'endema mateix vem decidir marxar de nou a Phnom Penh.
De cami cap alli va passar una cosa que encara no havia vist, i que comfirma la sentencia de que aquests paisos son caixes de sorpreses; l'autobus en el que viatjavem es va quedar sense gasolina... gairebe una hora parats en plena carretera.. per ser sincers, tampoc va ser tant dur.
I altra vegada a Phnom Penh, vem decidir agafar un autobus l'endema mateix cap a Battambeng, ciutat a mig cami de la frontera tailandesa, pero que jo en realitat desconeixia els seus interessos turistics..
I va ser arribar alli i decidir tornar a la capital l'endema mateix per temes burocratis.. la maleida tarjeta de credit.. Suposadament havia d'arribar el 3 de gener.. no va arribar fins el 8.. I que vaig fer jo mentrestant? Doncs res, estar tot el dia tirat al bar del 'guesthouse', llegint i mirant pelicules, apart d'una visita als 'camps de la mort', recinte a les afores de Phnom Penh utilitzat pel regim de Pol Pot, el Khmer Roig, per executar i enterrar en fosses comunes els "enemics" de la revolucio; homes, dones i nens, tambe alguns desafortunats extrangers els quals eren culpables d'ignominiosos crims com viure a la ciutat, parlar algun idioma extranger, tenir alguna feina "burgesa" o haver ocupat algun carrec en l'anterior regim o exercit. Quan algu era trobat 'culpable', la culpabilitat abastava a tota la familia, sense importar sexe ni edat: "No podiem deixar amb vida algu que anys mes tard pogues buscar venjanca.." reconeixia un dels liders del KR respecte l'acusacio d'assassinats de nens petits, davant el tribunal que l'acusava de genocidi.
Una visita aterradora pero que ben be val la pena.
Finalment, la tarjeta va arribar; llavors nomes tenia un pensament al cap: Siem Reap!!
Step by step, into the unknown..
Aixi que vaig arribar a Sihanoukville; ciutat costanera, punt de trobada de viatgers d'arreu, on un pot gaudir de bon peix i marisc gairebe regalat, no ja a tocar de platja, sino gairebe sobre el mateix trencant de les onades. D'altra banda, el fet de veure una platja on tots els xiringuitos es menjen, literalment, la sorra, no es que li doni un efecte gaire agradable. Buscava alguna cosa diferent. I la vem trobar en un tour organitzat que anava a Koh Ru, o illa de bambu, previa parada d'snorkeling a mig cami. Vem decidir quedar-nos a l'illa una nit; la tranquilitat i la bellesa del paratge (platges semi desertes, sense carreteres ni vehicles de cap mena, vegetacio selvatica, ambient relaxat a mes no poder, on nomes es pot nedar o fer el manta a la sorra quan no s'esta gronxant en una hamaca..) va fer que ens hi quedessim quatre nits, fins el dia de cap d'any. No se que mes explicar de l'illa; nomes dir que vaig trobar a faltar el meu antic mobil perdut a Laos.. Perque? El tema inicial de Monkey Island que utilitzava com a ringtone hauria funcionat de fabula mentre creuava el caminet enmig de selva que separava les dues costes..
Un petit paradis que espero es conservi aixi molt de temps, malgrat els plans de construir-hi un hotel que ja son en marxa.. A tothom! Aneu-hi abans no sigui massa tard!!
La idea de celebrar el cap d'any a la platja es sens dubte idilica quan hom pensa en els freds hiverns i festes nadalenques a Terrassa i/o Barcelona/ Catalunya. Sens dubte em vaig sentir privilegiat, malgrat que, per primer cop vaig trobar a faltar a la gent.. Que hauria donat perque fossin alli amb mi en aquell moment.. La resta, us ho podeu imaginar: musica molt alta, gent ballant a la platja i, com no, acabant a l'aigua en obvis (tambe escandalosos) estats d'embriaguesa..
Aixi i tot, m'ho vaig prendre amb calma. L'endema mateix vem decidir marxar de nou a Phnom Penh.
De cami cap alli va passar una cosa que encara no havia vist, i que comfirma la sentencia de que aquests paisos son caixes de sorpreses; l'autobus en el que viatjavem es va quedar sense gasolina... gairebe una hora parats en plena carretera.. per ser sincers, tampoc va ser tant dur.
I altra vegada a Phnom Penh, vem decidir agafar un autobus l'endema mateix cap a Battambeng, ciutat a mig cami de la frontera tailandesa, pero que jo en realitat desconeixia els seus interessos turistics..
I va ser arribar alli i decidir tornar a la capital l'endema mateix per temes burocratis.. la maleida tarjeta de credit.. Suposadament havia d'arribar el 3 de gener.. no va arribar fins el 8.. I que vaig fer jo mentrestant? Doncs res, estar tot el dia tirat al bar del 'guesthouse', llegint i mirant pelicules, apart d'una visita als 'camps de la mort', recinte a les afores de Phnom Penh utilitzat pel regim de Pol Pot, el Khmer Roig, per executar i enterrar en fosses comunes els "enemics" de la revolucio; homes, dones i nens, tambe alguns desafortunats extrangers els quals eren culpables d'ignominiosos crims com viure a la ciutat, parlar algun idioma extranger, tenir alguna feina "burgesa" o haver ocupat algun carrec en l'anterior regim o exercit. Quan algu era trobat 'culpable', la culpabilitat abastava a tota la familia, sense importar sexe ni edat: "No podiem deixar amb vida algu que anys mes tard pogues buscar venjanca.." reconeixia un dels liders del KR respecte l'acusacio d'assassinats de nens petits, davant el tribunal que l'acusava de genocidi.
Una visita aterradora pero que ben be val la pena.
Finalment, la tarjeta va arribar; llavors nomes tenia un pensament al cap: Siem Reap!!
Step by step, into the unknown..
