I coses de la vida, després d'una perllongada abscència, que veritablement creia jo definitiva, alguna cosa m'ha esperonat a tornar a deixar anar quatre comentaris per aquí..

Qui sap quant de temps em durarà la fal·lera o si hi haurà res destacable a comentar.. La veritat és que tinc esperançes de que així sigui. Tinc el cap i el cor àvids de noves aventures!

...De moment sembla que he trobat un tresor...

No sé on havia estat amagat tant de temps. Certament més aprop del que hagués pogut imaginar, però potser em mancava el mapa o la brúixola..

I el viatge va arribar a la seva fi..

Siem Reap, petita ciutat plena de comoditats, diversió occidental i turisme. Alhora, més tranquila del que un podria esperar, a no ser que hom passi pel redundant "Pub street" al pondre's el Sol; els decibels pujen i les criatures de la nit (això és, ladyboys i prostitutes) es deixen veure amb plenitud.
Siem Reap, base d'operacions per tot aquell que vulgui visitar els temples d'Angkor Wat, ELS TEMPLES! L'autèntic "must see" del sud-est asiàtic pel que fa a cultura i arqueologia. Encara diria més; el motiu principal pel qual molta gent creua mig món i es deixa caure per Cambodja.

Primerament em vaig retrobar, altre cop, amb el meu amic Tim, el vertader company d'aventures i desventures en gran part del meu periple. Ell ja portava uns quants dies visitant els temples, però encara teníem l'oportunitat de fer un parell de visites plegats. Només em feia falta decidir la durada del passi de visita: un, tres o set dies.
Òbviament, al no tenir presa i duent un ritme de vida que em feia prioritzar la calma, vaig optar pel més extens. Set dies havien de ser suficients per visitar gran part dels temples (com més millor) i alhora prendre'm-ho amb calma, sense estrés.
I és que l'estrés havia de ser evitat a tota costa, o això em demanava la meva salut, altre cop minvant..

Així, després d'un parell de dies de descans ens vem posar en marxa. I va començar l'espectacle!
No importa per quins temples comencis; siguin els més llunyans, més petits o més grans, accessibles o descoberts després de caminar muntanya amunt més de mitja hora. Tots i cada un d'ells ténen les seves propietats úniques. Entorns selvàtics màgics, gravats exquisits, relleus elaborats al llit d'un rierol enmig del bosc, arrels que en menjen i aguanten els murs però que finalment esdevindràn els seus botxins.. certament, podria escriure línies i més línies per intentar descriure la infinitat de detalls dels temples i totes les sensacions que transmeten, però no val molt la pena.. Cal anar-hi i viure-ho.

Al cap de dos dies, en Tim va marxar cap a Bangkok; aquest seria el nostre comiat definitiu.. Va ser un moment trist, i encara més al pensar que en uns dies em tocava a mi seguir la mateixa ruta, però com a punt i final del meu viatge..

Quan ell hagué marxat, vaig canviar d'hostal. I vaig tenir sort, ja que on vaig anar a parar, mentre cosia un pedaç d'Iron Maiden a la motxilla vaig conèixer a la meva companya de viatge (i més coses) pels propers dies.
I els següents dies van ser d'allò més curulls de plaer i bones vibracions. La Mel va resultar ser una companya i amiga genial. I a més teniem un munt de coses en comú i sempre coses a parlar.

I amb ella vam acabar el cicle de visites als temples. Era l'hora d'acomiadar-nos de Cambodja i agafar un autobus direcció Bangkok. I certament estava baix de moral.. Sort que la Mel era amb mi.
Gastar els últims bahts en souvenirs i apurar les últimes hores al sud-est asiàtic era la meva tasca; havia trobat un vol Bangkok-Barcelona just pel dia següent a bon preu, fent escala a El Caire..
Sincerament, em va ser difícil contenir les llàgrimes al moment del comiat final amb Mel. No només perque m'acomiadava d'ella (a qui havia arribat a apreciar molt), sinó perquè m'acomiadava del viatge, de la vida de trotamón, de totes i cada una de les excel·lents experiències que vaig viure aquests mesos de màgia rodejat de gent excel·lent.. Però sé del cert que no és un adéu, sinó un a reveure..

I que sigui ben aviat..

Un nou any per endavant; que sigui millor que l'anterior

No em podia estar massa a Phnom Penh, ja que m'havia de trobar amb en Tim a Sihanoukville abans de cap d'any, i el temps comencava a mancar.
Aixi que vaig arribar a Sihanoukville; ciutat costanera, punt de trobada de viatgers d'arreu, on un pot gaudir de bon peix i marisc gairebe regalat, no ja a tocar de platja, sino gairebe sobre el mateix trencant de les onades. D'altra banda, el fet de veure una platja on tots els xiringuitos es menjen, literalment, la sorra, no es que li doni un efecte gaire agradable. Buscava alguna cosa diferent. I la vem trobar en un tour organitzat que anava a Koh Ru, o illa de bambu, previa parada d'snorkeling a mig cami. Vem decidir quedar-nos a l'illa una nit; la tranquilitat i la bellesa del paratge (platges semi desertes, sense carreteres ni vehicles de cap mena, vegetacio selvatica, ambient relaxat a mes no poder, on nomes es pot nedar o fer el manta a la sorra quan no s'esta gronxant en una hamaca..) va fer que ens hi quedessim quatre nits, fins el dia de cap d'any. No se que mes explicar de l'illa; nomes dir que vaig trobar a faltar el meu antic mobil perdut a Laos.. Perque? El tema inicial de Monkey Island que utilitzava com a ringtone hauria funcionat de fabula mentre creuava el caminet enmig de selva que separava les dues costes..
Un petit paradis que espero es conservi aixi molt de temps, malgrat els plans de construir-hi un hotel que ja son en marxa.. A tothom! Aneu-hi abans no sigui massa tard!!

La idea de celebrar el cap d'any a la platja es sens dubte idilica quan hom pensa en els freds hiverns i festes nadalenques a Terrassa i/o Barcelona/ Catalunya. Sens dubte em vaig sentir privilegiat, malgrat que, per primer cop vaig trobar a faltar a la gent.. Que hauria donat perque fossin alli amb mi en aquell moment.. La resta, us ho podeu imaginar: musica molt alta, gent ballant a la platja i, com no, acabant a l'aigua en obvis (tambe escandalosos) estats d'embriaguesa..
Aixi i tot, m'ho vaig prendre amb calma. L'endema mateix vem decidir marxar de nou a Phnom Penh.
De cami cap alli va passar una cosa que encara no havia vist, i que comfirma la sentencia de que aquests paisos son caixes de sorpreses; l'autobus en el que viatjavem es va quedar sense gasolina... gairebe una hora parats en plena carretera.. per ser sincers, tampoc va ser tant dur.

I altra vegada a Phnom Penh, vem decidir agafar un autobus l'endema mateix cap a Battambeng, ciutat a mig cami de la frontera tailandesa, pero que jo en realitat desconeixia els seus interessos turistics..
I va ser arribar alli i decidir tornar a la capital l'endema mateix per temes burocratis.. la maleida tarjeta de credit.. Suposadament havia d'arribar el 3 de gener.. no va arribar fins el 8.. I que vaig fer jo mentrestant? Doncs res, estar tot el dia tirat al bar del 'guesthouse', llegint i mirant pelicules, apart d'una visita als 'camps de la mort', recinte a les afores de Phnom Penh utilitzat pel regim de Pol Pot, el Khmer Roig, per executar i enterrar en fosses comunes els "enemics" de la revolucio; homes, dones i nens, tambe alguns desafortunats extrangers els quals eren culpables d'ignominiosos crims com viure a la ciutat, parlar algun idioma extranger, tenir alguna feina "burgesa" o haver ocupat algun carrec en l'anterior regim o exercit. Quan algu era trobat 'culpable', la culpabilitat abastava a tota la familia, sense importar sexe ni edat: "No podiem deixar amb vida algu que anys mes tard pogues buscar venjanca.." reconeixia un dels liders del KR respecte l'acusacio d'assassinats de nens petits, davant el tribunal que l'acusava de genocidi.
Una visita aterradora pero que ben be val la pena.
Finalment, la tarjeta va arribar; llavors nomes tenia un pensament al cap: Siem Reap!!

Step by step, into the unknown..

Tam biet Viet Nam

No va ser facil, pero al final vem arribar a l'illa de Phu Quoc.

Despres d'agafar un bus nocturn cap a Rach Gia va tocar una llarga espera en aquesta poblacio portuaria. Arribats a les 6 del mati, amb poques ganes de treure'm de sobre 'amablement' els conductors de mototaxi ( gran veritat la frase que diu: a primera hora del mati l'unica cosa que es pot fer son enemics), haviem d'esperar fins a la 1 del migdia per agafar el nostre ferry.

I es que els nostres intents per canviar el bitllet pel ferry de les 8 van ser infructuosos..

Un cop a bord, poc a dir.. Un parell de pelicules d'arts marcials de Hong Kong (una d'elles amb el sempre divertit Jackie Chan) i ja erem al port de descarrega, on una munio de mototaxis i taxistes estava esperant a la gent per oferir-los "els millors hotels i resorts".. Per sort, teniem una habitacio reservada, aixi que sabiem on anar.
La resta, anar amunt i avall, creuant carreteres, o millor dit, camins polsegosos, de terra vermella, plens de forats i sol relliscos, per anar a trobar la millor platja. I n'hi havia un munt! Phu Quoc, petita illa tropical d'aigues clares i sorres blanques, on menjar marisc a trencar d'onada es el pa de cada dia.. quin gran record conservare d'aquest Nadal tropical..
I acabats els dies "somni", encara que no es or tot el que llueix, com dirien alguns, vem tornar a Ho Chi Minh (aixo si, amb avio), per separar els nostres camins.. I va ser un moment trist separar-me d'una amiga amb qui he conviscut una setmana, pero tinc l'impressio que no es un adeu, sino un a reveure..
No em podia estar massa estona a la gran urbs, aixi que vaig fer cap a les agencies de viatges per aconseguir el primer bitllet de bus cap a Phnom Penh; i vaig tenir sort, podia sortir aquella mateixa tarda.

I aixi, despres d'un mes i mig (una mica mes i tot), vaig abandonar el Vietnam, amb una llagrima i un somriure.

Al cap d'unes hores de trajecte vem arribar al pas fronterer de Moc Bai/Ba Vet. La veritat es que creuar una frontera en aquests paisos es, com algu diria "com obrir una caixa de bombons, no saps mai quin et tocara". Doncs aixo, sempre sorpreses i situacions inexplicables.
Per algun motiu, uns turistes xinesos i un servidor van necessitar el triple de temps que la resta de passatge de l'autobus per tenir in vist-i-plau de les autoritats frontereres. Pero, al final, vem passar.
I, oh sorpresa! Just al canto khmer de la frontera, una terra arida i on hom hi pot copsar la pobresa molt mes aguda que a la Republica Socialista de Vietnam, s'hi aixeca una mena de Las Vegas; arreu grans hotels i casinos amb imponents llums de neo donen la sensacio de ser a Nevada mes que a Cambodja.. No se perque, pero malgrat l'aparent vigorositat dels edificis, feien tot l'efecte de ser mers i rancis decorats de cartro-pedra. I us preguntareu: perque de cop i volta aquest espectacle de neo i petulancia??
Facil; a Vietnam, el joc i les apostes (gambling), aixi com la prostitucio estan prohibits i perseguits. Aixi que els jugadors vietnamites empedernits i els homes (perque nomes homes?) avids de prostitutes tenen el seu resort a just uns metres i unes timbrades. No cal dir que la majoria de public i clientela d'aquests resorts de joc i vici son locals..
I unes hores de bus mes tard, ja em trobava a Phnom Penh!

Step by step, into the unknown..

La llarga carretera cap al sud..

Acabada la feina, moment de tornar a moure's!
Abans de marxar, pero, encara vaig tenir temps d'anar a veure l'espectacle dels titelles d'aigua; un espectacle basicament dirigit al turisme pero que, contrariament al que esperava, em va agradar molt. La musica, genial, i els titelles, una cosa curiosa i sorprenent. D'origen popular, aquest espectacle va comencar, com no, als omnipresents camps d'arros negats d'aigua d'arreu del pais (sobretot al sud, on suposadament es va originar).
Despres dels ultims comiats amb els companys de voluntariat, vaig anar a buscar un 'sleeping bus', aixo es, un autobus amb 'llits' en comptes de seients, que al cap de 14 hores m'havia de portar de Hanoi a Hoi An, previa parada i canvi de bus a Hue.
Fins a Hue tot va ser comoditat, pero amb el canvi de vehicle aquesta ultima va disminuir.. pero en fi, he viscut coses pitjors..
Hoi An es una petita poblacio artesanal a 30 km al sud de Danang, punt d'entrada dels marines nordamericans l'any 1963, i principal base de comandament durant els anys de conflicte. La veritat, es una de les poblacions mes boniques en les quals he estat fins ara. Arriba a quotes similars a Luang Prabang. Carrers petits, nets, poc transit, tranquilitat, gent amable, paradis de les compres (roba i complements fets a mida), bon menjar.. tot plegat fa pensar en una mena de parc tematic, massa bonic per ser veritat. I a mes a mes, a tan sols 3 km d'una bonica i tranquila platja, on vaig decidir comencar a torrar-me.
Tambe va ser un lloc on coneixer gent de la mes diversa; un jove polones que creuava Vietnam amb una Minsk (cosa que tinc pendent de fer per la propera vegada que sigui a Vietnam; encara diria mes, nomes tornare a Vietnam per viatjar amb una Minsk!!), una encantadora parella irlandesa o un parell de germanes vietnamites d'allo mes encantadores..
Hoi An, alhora, es la perfecta base per explorar les ruines 'cham' de My Son, antic poble hinduista que habita la zona fa 'molt i molt de temps'.
Respecte les ruines nomes puc dir una cosa: MAGIQUES!
No son massa grans, pero qualsevol comparacio amb Angkor Wat, o altres grans temples seria injusta. No estan tan ben conservades com hom podria esperar; malgrat tot, el seu entorn selvatic i tranquil (puc comptar els turistes que hi vaig trobar amb els dits d'una sola ma) fa la resta. Una visita que jo obligaria fer a qualsevol que passi per la zona.
La seguent parada amb l'sleeping bus es Nha Trang, zona de platja i festa per excelencia de Vietnam.. No massa a dir al respecte; la platja no em va agradar tant com la de Hoi An, la ciutat en si mateixa recorda una especie de Calella de la Costa o Lloret de Mar, i a mes, el segon dia va ploure tot el dia. Per si aixo fos poc, varen ser unes jornades d'anar amunt i avall per culpa d'un paquet que havia de recollir i que mai va arribar..
Aixi que al segon dia vaig decidir marxar amb la cua entre les cames..
I aixi vaig fer el meu cami cap a Ciutat Ho Chi Minh, tambe coneguda com Saigon. Caotica i sorollosa, altre cop em trobava en una gran ciutat.. I la veritat es que no hi he trobat massa cosa a fer, apart de visitar algun edifici historic (res de l'altre mon malgrat tot). No obstant, l'endema, amb una companya de viatge que vaig fer durant el trajecte des de Nha Trang, vem anar a veure els tunels de Cu Chi, sistema subterrani de resistencia Vietcong contra l'exercit nordamerica. Una visita summament interessant i recomanable, sobretot per veure com se les ingeniaven per sobreviure, per fer trampes letals amb els productes mes basics, per reciclar bombes no explotades i fer-ne mines antitanc, o per tenir l'experiencia d'arrastrar-se en els estrets tunels. Una altre activitat (que no vaig duur a terme i me'n penedeixo) es, a un preu bastant alt, tenir l'oportunitat d'anar a un camp de tir i disparar una M-16, una AK-47, una M-60 o altres ametralladores i fusells de tot tipus, sota supervisio directa de personal militar.. pero be, l'ocasio va passar..
A dia d'avui, 21 de desembre, despres de dubtar forsa entre diferents opcions, he decidit anar pels propers 4 dies, aixo es, les festes de nadal, a l'illa de Phu Quoc amb la companya de viatge.
Paradis tropical de grans boscos i platges d'anunci o festes nadalenques a la freda Europa?? tic-tac tic-tac.. tria la teva aventura!
Step by step, into the unknown..

Sense novetat en el front

Heute etwa einer Woche habe ich angefangen, "Arbeit" für die Jugend Haus Solidarite Jeunesses Vietnam. Die Wahrheit ist, dass ich wollen .. vollständige
Let's Palmen.
Die Arbeit, die von dieser Organisation für Menschen (und Kinder) leben in einer "illegalen" Hausboote in der Red River (Hanoi Kreuzung) ist wirklich wichtig. Wasser-aufbereitung, Integration von Kindern "ohne Papiere" im schulischen Umfeld, Schule für blinde und Kinderkrankenhaus Gruppe Animation, etc. .. Alles perfekt.
Was die kurzfristigen Freiwilligen (unter denen ich mich zähle), die Wahrheit ist, dass unsere Aufgabe, das Unterrichten von Englisch bis zu einem gewissen Kindern (2 bis 3 Stunden pro Woche!) Und bereiten sie Mittagessen reduziert kümmern sich während der Reinigung des Gebäudes. Die Wahrheit ist, dass ich immer ein Fan des freien Zeit gewesen sein, aber wenn man zu wenig Spielraum lassen und die Ausbreitung von Nebel .. Außerdem, nur ich nicht um den Lärm von Hanoi oder die Stadt selbst zu gewöhnen (obwohl Cool Spots Aufenthalt).
Das Gebäude befindet sich in der Nähe von Phuc Xa gelegen, direkt an der Long Bien-Markt, 15 Gehminuten vom Stadtzentrum entfernt. Ein lebendiges Viertel, mit einer noch lebendigen Morgen Markt (wo Sie alles finden, auch Hundefleisch).
Kinder, die an Klasse, etwa 25, sind charmant, müssen aber etwas mehr als die Geduld, um sie in den Unterricht, oder vielleicht fügen Sie müssen nicht, was notwendig ist .. In der Tat, niemand sagte, es wäre leicht, aber vielleicht Esel zu mir, dachte ein bestimmtes Publikum und begeisterte vor gibt ihnen eine Chance .. Als Oliver sagt die Firma "Kinder Kinder"!
Der Kerl Freiwilligen ist sicherlich die beste die ich hier gefunden. Leute aus Kanada, Irland, Dänemark, Deutschland, Mexiko, Korea, Hongkong und Japan .. All diese schönen Menschen, die Aktien zusammen mit charmanten lokalen Freiwilligen, ein unterhaltsamer Abend Karaoke-oder Abendessen und Bier.
Aber dennoch gibt es sonst nicht viel zu sagen ..
Schritt für Schritt ins Ungewisse ..

Si Ho Chi Minh aixeques el cap diria..

Sol altre cop.
La veritat es que ja no hi estava acostumat. Mes d'un mes amb els companys Flo i Tim han donat molt de si. Pero mira, l'estar sol torna a fer-te espavilar.
Pero encara no em venia de gust quedar-me a Hanoi, aixi que vaig agafar un 'sleeping bus' cap a Ninh Binh, a 2 hores al sud de Hanoi. Es curios aixo de 'l'sleeping bus', on en lloc d'haver-hi les butaques normals hi ha una especie de 'tricliniums' on la gent hi pot dormir. No se si sera massa comode per fer-hi nit, jo nomes hi vaig 'reposar' 2 hores i mitja..
El que destaca de Ninh Binh son els seus voltants. Un assortiment de muntanyes de pedra calcaria, en la tradicio de Halong Bay, emergint entre camps d'arros i paisatges rurals bucolics, potser la imatge de Vietnam que tenia al cap cada cop que hi pensava. D'alguna manera, aquells munts de roca (que el vent i la pluja, aixi com el seu passat mari, otorguen una fisonomia 'monserratina') amb pagodes i temples al seu voltant i/o interior, tambe poden recordar vagament a una primera epoca de Bola de Drac. I el fet de voltar-hi amb motocicleta, amb total llibertat de moviments, encara fa l'experiencia mes rodona.
Pero el temps comensava a correr a la meva contra. El dia 30 s'aproximava, i jo havia de tornar a Hanoi! I a Hanoi hi viu l'Ainhoa, una noia catalana 'exiliada', que em va acollir a la casa que comparteix amb el seu xicot australia (que per cert, parla catala i vietnamita entre d'altres llengues.. ja no hi ha massa coses mes que em puguin sorprendre..). Mes que una casa semblava un petit palau!
Els seguents dos dies varen consistir en l'habitual 'sightseeing' i tambe entrar en contacte amb una fraternal colonia hispanoitaliana 'exiliada' a Hanoi; basicament treballadors d'ambaixades, de departaments de Nacions Unides en materies de desenvolupament i cooperacio, becaris de programes com 'Jovenes Cooperantes' i d'altres beques d'intercanvi.. baja, el que molta gent que conec mataria per duur a terme!!
Avui, pero, he anat a rendir els meus honors i presentar els meus respectes al camarada Ho Chi Minh. La veritat es que no les tenia totes de poder-lo veure ja que, segons la meva guia, el mausoleu tanca entre setembre i desembre , quan duen el bo d'en Ho a Russia per renovar el seu tractament embalsamador (o potser per debatre 'embalsamadament' amb el camarada Lenin)..
Pero he tingut sort!! Despres de que la meva video camara fos requisada fins despres de la visita (no se per quin motiu), vaig entrar amb tota una munio de gent, com ramat seguint la transhumancia, per voltar durant 1 minut i mig de rellotge al voltant del camarada Ho.
La veritat es que tenia moltes ganes de veure'l, pero alhora he tingut un sentiment contradictori.. Un lider revolucionari i alliberador que es convertit en una atraccio turistica mes.. I encara mes greu sap al saber que la seva voluntat era ser incinerat, i no ser embalsamat i exhibit com Lenin i Mao..
Jo crec que si aixeques el cap diria: Prostituts!!!