el perque de les guerres de l'opi..

Creieuvos-ho o no, en una de les ciutats mes netes que he estat fins ara vaig agafar diarrea.. abusar massa de les parades de menjar al carrer pot tenir un preu molt car.. Pero be, no em vaig deixar vencer tant facilment.

I doncs mentre explorava Luang Prabang, amb un parell d'amics vem decidir fletar una barqueta per navegar el Mekong una estona. I tot navegant entre suaus onades de color marronos sen's va acudir una cosa.. provar l'opi en aquest context ja seria la 'arrissar el rinxol' com dirien alguns.. teniem una missio.

Aixi que li demanarem on podiem aconseguir-ne. Despres de voltar per un parell de pobles de la riba de forma infructuosa vem poder arranjar una cita per aquella mateixa nit. Pero vem acordar que la condicio sine qua non era consumir tot el material en un altre creuer el dia seguent. I aixi ho vem fer. Encara entre els ultims cargolins de la diarrea, que no havia aconseguit eliminar del tot amb Lao-Lao (vi d'arros espirituos), vem salpar de nou riu amunt amb el material.

No us dire que em va encantar ni que em va fer un gran efecte. Simplement una sensacio de relax mes gran, i la desaparicio de qualsevol molestia/dolor que es pugui tenir. I es que el descobriment de la paperola o 'adormidera' va ser una gran revolucio pel mon occidental dels segles XVIII i XIX. La seva inhalacio amb efectes relaxants va causar addiccio i estralls a mig Europa, i en consequencia es va convertir en objecte de cobejanca per grans imperis com el britanic. Les famoses guerres de l'opi en son l'explicacio.

I no se si l'opi tambe es l'explicacio de que, just al tornar a terra, prengues una desicio que suposa un canvi total a mes de 15 anys de continuitat.. el que esta fet esta fet.. i crec que no ha quedat tant malament!!

A Luang Prabang la corrent 'falang' principal baixa cap a Vang Vieng, capital del 'tubing' (o com baixar un riu amb flotadors gegants tot fent parades als barsde les ribes per fer xupitos i cocktails abans de continuar riu avall), aixi que amb els meus dos nous companys de viatge vem decidir anar cap a l'est, a Phonsavahn, tant sols per descansar una mica de la corrent principal.

Aquesta capital de provincia 'de les menys atractives turisticament' (Lonely Planet) suposa acostar-se a una de les zones mes castigades durant la Guerra del Vietnam; grans craters arreu en donen fe, aixi com l'enorme quantitat d'artilleria i armament que hom troba a cada guesthouse. Pero apart d'aixo i de 'l'esplanada de les gerres' (conjunts de gerres megalitiques molt antigues, d'origen desconegut), no hi ha molt mes a fer per aquestes contrades, aixi que el proper pas pot ser tornar al corrent pricipal 'falang'..

Step by step, into the unknown.

Luang Prabang

I vaig creuar el Mekong.
Tota la gent que vaig coneixer a Chiang Khong prenien al mati seguent la barca que baixa fins a Luang Prabang. Un trajecte de 2 dies que prometia ser, com a minim, interessant. Pero jo vaig decidir canviar de plan, i agafar un autobus cap a Luang Nam Tha, on, suposadament, s'hi poden fer alguns del millors trekkings d'aquesta part del planeta (o almenys del sudest asiatic).
De seguida em vaig adonar de les diferencies entre el regne de Tailandia i la Republica Popular Democratica de Laos; carreteres parcialment sense asfaltar, nivell de vida molt mes senzill i rudimentari, pero alhora, una gent mes desestressada i igualment somrient. I uns paratges encara mes 'verges' que a l'altre canto del Mekong.
I despres d'un durissim viatge d'unes set hores (incloent moments en els que pensava que l'autobus havia de caure a miques) vam arribar a Luang Nam Tha, capital de la provincia homonima, just al costat del Parc nacional de Nam Ha. Durant el trajecte vaig fer nous amics: una parella francesa i un grec 'espiritualment avancat'. Una altra diferencia amb Tailandia es que alli on hi havia el retrat del rei pertot arreu, aqui, amb menys reiteracio i de portes endins, hi podies trobar retrats del Karl Marx, Lenin i fins Stalin, a mes de banderes comunistes onejant al costat de l'ensenya de Laos.
Aquest cop, per primera vegada en aquest viatge, vaig optar per compartir habitacio amb el xicot grec, cosa que ens feia pagar 15000 kips cadascu, una mica mes d'un euro per nit; aixo es una moneda devaluada i la resta son tonteries!!
I al mati seguent em vaig decidir per un trekking de dos dies pels boscos del parc de Nam Ha. Una caminada no massa dura, entre paratges prou bonics (tampoc massa diferents dels que hi ha per Tailandia), pero quina havia de ser la meva sorpresa quan vem arribar al poblat per fer nit (que jo suposava aillat enmig de muntanyes), era situat just al costat de la carretera principal de la regio!! Mes que sorpresa podria dir decepcio; i la decepcio va deixar pas a la ira! Pero, per sort, va ser breu. Vaig decidir deixar-me calmar per la candidesa dels nens del llogarret i la humilitat de la gent. A la nit, entre unes rondes de Lao-Lao (vi d'arros prou potent), vaig ser batejat per la gent de la vila amb el nom de Jit (no en recordo, malauradament, el significat), i al mati seguent vaig ser testimoni de la matanca d'un porc per celebrar l'aniversari d'una de les criatures de la vila, de del curios metode de matar galls per estrangulament..
Tornat a Luang Nam Tha, i encara sagnant en dues ferides produides per leeches (sangoneres), vaig decidir agafar l'autobus cap a Luang Prabang que sortia el mati seguent.
El viatge entre aquestes dues ultimes ciutats, d'unes 9 hores de durada (estem parlant de 300 i poc kilometres) va ser d'allo mes divertit i mogut; apart de la parella francesa es va incorporar al grup un vienes d'allo mes fisicament cultivat, pero alhora, amb un caracter encantador. Al cap d'unes hores d'anar botant per la carretera, i havent creat ja una zona de fumadors al darrera de l'autobus (en aquest sentit les normes laosianes semblen mes laxes), el bo de l'amic vienes va dir la frase magica: I've weed, do you wanna make a joint?
a partir de llavors el viatge va ser encara mes distes i relaxat, malgrat l'innombrable quantitat de sots i trams sense asfaltar de la carretera.
I va arribar Luang Prabang.. per ser sincers, despres de 3 dies encara no l'he explorat a fons (ni superficialment), pero no fa falta massa estona perque aquesta ciutat a la riba del Mekong t'encandili amb la seva tranquilitat, la simpatia de la gent i els seus mercats (autentic paradis pels amants de les compres, espero poder resistir..). I les cascades del voltant, on sentir-se con Tarzan saltant amb una corda costa nomes 20000 kips (no arriba a 2 euros).
En fi, encara queda molt per veure en aquesta ciutat, i encara queda perque decideixi que fare a continuacio.
Step by step, into the unknown..

a la riba del Mekong

I el temps al petit paradis es va acabar.. i es que no podia durar per sempre. Jo crec que una setmana ja va estar be. Bon ambient, bon clima i bons amics; pero sobretot, moolta tranquilitat.
Aixi que vaig tornar a cavalcar la meva estimada Honda Wave per afrontar altre cop el dur cami de tornada. I altre cop va ploure enmig de les muntanyes com si s'hagues d'acabar el mon.. Pero no deixa de tenir la seva gracia fer avancaments suicides entre cotxes i camions per tal carretera, jejeje..
I Chiang Mai va tornar a apareixer a l'horitzo. La veritat es que em vaig sentir deprimit de tornar a una gran ciutat. I sol altre cop..
Pero quina sort que vaig tenir quan, vagabundejant pel Sunday Night market em vaig trobar per casualitat uns bons amics que havia fet a Pai. Les birres i coneixences que vam fer a la zona comuna de la seva guesthouse varen ser d'allo mes interessants (fins vaig rebre una petita llico de tocar el didgeridoo!!). Nomes hi volia passar una nit, pero m'hi vaig estar el doble (degut a una altra coneixenca que vaig fer-hi..).
Llastima de perdre'm una cita per haver-me adormit! Us podeu creure que vaig posar-me el despertador a les cinc de la tarda (hora de la cita) pero del dia seguent!! Estic fet un parra!
I be, aqui em teniu, al guesthouse de Chiang Khong, a la riba del riu Mekong, tot veient Laos a l'altre costat, despres d'un esgotador viatge de 7 hores amb autobus, pensant que fer els propers dies.. Creuar a Laos? Baixar el riu cap a Luang Prabang o pujar cap a les salvatges selves del nord de la Republica Popular de Laos? O potser romandre per aquest canto de riu un dia mes.. Ja veurem que passa!
Step by step into the unknown..

pedres, febres, fronteres i curves

Ja se que l'ultima entrada suposa un gran forat entre l'afer de l'aeroport i el present, aixi que crec que ha arribat l'hora de recapitular.
Despres d'haver passat una nit donant voltes i fent birres pels voltants de Khao San road amb un nou amic hongares ( i unes angleses que ens van voler fotre el pal..), de bon mati em vaig trobar amb en Jordi i la Carme, amb qui vaig agafar un tren cap a Ayyuthaya.
Alli, ja la primera nit, hi vaig fer una coneixenca molt especial, que malauradament va ser fugac i irrepetible, pero que calara molt de temps en mi.
I que dir dels temples! Una coleccio de prangs i stupas d'estil khmer que deixen bocabadat. Tant per la seva imponent presencia i tamany com per la magia que transpiren les seves pedres. Una ciutat inoblidable de veritat.
Al marxar cap al nord, en un dia de frenesi pel moviment vem fer el trajecte Ayyuthaya-Pitsanhulok-Sukothai-Tak-Mae Sot. En aquesta ultima hi varem arribar ja amb els ossos molts.
Mae Sot es una petita ciutat just a la frontera entre Burma (Myanmar) i Tailandia. Bastant bruta i no massa agradable a la vista, hi vaig passar dos dies de capacaiguda, amb febre i certes dosis de nostalgia.
En un dia hi varem poder fer una excursio pels voltants, anant a veure la frontera amb Birmania, fent rafting i visitant alguns temples.
La frontera amb Birmania segueix la llera d'un riu, en aquell moment sec. Enmig del riu s'hi aixecaven multitud de xaboles i barraques en una mena de 'terra de ningu', on s'hi podia trobar a la gent mes desafavorida. Al viure alli al mig es podien considerar, sengons el guia que ens hi va acompanyar, apatrides. Pero be, com tota frontera, apart d'un gran mercat on trobar qualsevol cosa, tambe hi havia botigues 'duty free'. El secret: a la llera del riu, just al costat de la 'barana' tailandesa, s'hi aixequen unes torres/paradetes de tabacs i licors varis. Just al costat de la barana tailandesa, pero sense tocar-la; i a l'estar en sol 'apatrida', el tabac i els licors van lliures d'impostos. Aixo si, si un no vol pagar un recarrec millor efectuar la compra sense ser vist per cap policia o militar tai dels que ronden per alli. I es que n'hi havien forces, just al voltant del pont que uneix dos paisos, pero on la tensio es notava a l'ambient.
Al dia seguent d'aquesta experiencia vem decidir continuar cap al nord, direccio Chiang Mai, on varem arribar gairebe a les 12 de la nit.
Just al mati seguent hi vem llogar unes motocicletes (la meva gloriosa Honda Wave, que ja fa gairebe una setmana que m'acompanya) per rondar pels voltants de Chiang Mai, anar a veure el temple de la muntanya i unes cascades una mica mes llunyanes.
Pero no em sentia del tot comode sent alli, aixi que vaig decidir marxar amb la moto cap a Pai, 140 km al nordoest de Chiang Mai, amagat entre muntanyes, seguint una interminable carretera d'inacabables curves..
Pero va valer la pena! Les muntanyes, els arrossars, la gent, la tranquilitat, els habitants de diferents etnies dels petits llogarrets de muntanya, la curiositat dels seus nens, les cascades..
Simplement un tros de paradis a la terra..
Hi venia per 2 dies i dema ja sera el 6e..

A Pai sense sabates..

Ja fa uns dies que em trobo a la localitat de Pai, al nordoest de Chiang Mai.
Es un poble idilic, enmig d'una vall entre muntanyes amb un ambient forca hippy i tranquil. Realment, quan m'hi dirigia amb la moto, no m'esperava el que trobaria; pensava que anava al cul del mon, a una comarca d'allo mes aillada i remota.
Aqui m'he tornat a trobar en Marci, un hongares el qual fou la primera persona que vaig coneixer a Bangkok.. ja diuen que el mon es un mocador, pero en aquest cas el mocador ha anat a parar al cul del mon!
Bona nova aquesta trobada, ja que ara que he deixat els meus anteriors companys de viatge a la seva sort potser puc tornar a tenir companyia.
Avui, pero, al tornar d'un bany nocturn en una cascada increible ens ha caigut un diluvi tropical com pocs hagi vist en el qual les meves uniques sabates a la zona s'han vist seriament afectades. I no perque tinguin un forat (que el te), sino perque la quantitat d'aigua ha pogut amb tot.. Puta! No recordo haver vist tanta aigua caient-me al damunt en molt de temps! Com diria algun amic meu: el putiferio is coming down from the sky!
I aqui em teniu, gairebe a les 12 de la nit, acabant-me un banana pancake en un ciber i rondant per Pai descalc. (no et preocupis mare, que dema ja tindre sabates!)


I continuo trobant a faltar Severine

Bureaucracy sux

Bureaucracy sux

La burocràcia és una merda!

Em pregunto tot sovint perquè algú la va tenir que inventar.. de fet si que ho se, per tocar els collons, o millor dit, per fotre els calers a la gent. Hauriem de penjar ben amunt els qui ho van fer.
El tema es, arribo a l'aeroport de Berlin, amb la meva estimada maleta recentment recuperada i em disposo a fer el check-in, quan a la noia del taulell em pregunta:
- when are you coming back from Thailand?
- I don't know, within a few months. Why?
- You know that if you don't have a return flight ticket with you, you won't be allowed to cross the border at BAngkok airport and you'll be sent back to Europe immediatlly?
- ????
Ja la teniem liada altra volta. Despres d'estar discutint gairebe 40 minuts amb tot el personal d'Airberlin, em van proposar una solucio; havia de comprar un bitllet de tornada per qualsevol data, i un cop a l'aeroport de Bangkok, cancelar-lo, i aixi em tornarien els calers.
I quina va ser la meva sorpresa quan, al taulell d'Airberlin a Bangkok em van dir:
-No no no, we're not refunding cancelled flight tickets anymore.
Showtime altre cop!
Ja em veieu trucant al servei d'atencio al client, amb el cost que aixo suposa, perque em diguessin al final; millor ens escrius un email, ens ho expliques i mirarem que hi podem fer. Aixo vaig fer, i a hores d'ara, una setmana mes tard, encara no he obtingut resposta..
Necessito trobar la pau, o acabare explotant!

De moment tot va malament..

Primera etapa del viatge, primer contratemps..
Vol perfecte, sortint i arribant a hores previstes, tot com una seda. Fins m'he permes el luxe de dormir durant el vol! Pero es clar, no tot podia sortir rodat..
I es que resulta que el cami que duu cap a Berlin no era el mateix per la meva motxilla.. Qui els va parir!!
Que suposa aixo? apart de l'evident contratemps i maldecap, estar en una ciutat de l'Europa septentrional a principis d'octubre en maniga curta.. No se si la providencia o algun esser superior em va fer mantenir un minso impermeable amb mi, pero tota la resta (polar, roba interior, guia de viatge, camara fotografica, etc..) ves a saber on collons ha anat a parar.
Despres de moltes trucades al servei d'equipatge perdut, se m'ha jurat i perjurat que ho localitzaran aviat i em sera enviat.. espero que sigui abans de diumenge.. o sigui, DEMA!!
En Ze, el meu amfitrio, no es podia reunir amb mi fins les 6 de la tarda, i no em quedava altre remei que pulular pels carrers, o com alternativa, pels bars berlinesos. Sort, amb majuscules, he tingut de coneixer la Rosa, una terrassenca afincada a Berlin, qui m'oferia la seva casa per guardar l'equipatge, o en el seu defecte, com ha acabat sent, simple aixopluc..
I be, aixo es el que hi ha de moment, a l'espera de coneixer on collons ha acabat la motxilla del dimoni!!
Seguirem informant,
Jordi Sellares, Estat de la questio, Berlin.
PD: demano perdo per les moltes, o totals, abscencies d'accentuacio, ja que no he aconseguit esbrinar com funcionen els accents en aquest coi d'ordinador portugues..