Nomes hi havia una opcio per fugir de la pluja; pujar cap a Hanoi. "Nomes" 12 hores de tren separen Hue de Hanoi, pero com he explicat anteriorment, comparat amb un bus, el tren es un paradis! Pero no us cregueu que es pura comoditat, ja que sovint toca barallar amb la falta d'espai i alguns seients trencats, aixi com matar el temps durant mig dia (sort del tauler d'escacs de butxaca d'en Tim; heu provat mai de jugar a escacs amb el constant 'trac-a-trac' d'un tren?).
I Hanoi.. Caos de ciment i trafic embogit.. Motos, motos, motos, motos, motos, bicis, bicis, bicis, cotxe, cotxe. Aquesta n'es la proporcio aproximada. Un flux constant per tot arreu, que mai para. I els vianants? A la majoria de carrers estrets, les voreres son plenes d'artefactes i motocicletes aparcades; al vianant no li queda mes remei que caminar 'colze a colze' amb les motos i bicis pel carrer. El mes divertit ve, pero, a l'hora de creuar el carrer. Com he dit, el flux de motos/bicis/cotxes mai para. El que s'ha de fer es tenir serenitat i comensar a caminar a traves, mantenint contacte visual amb els conductors mes propers i no parar ni correr. Ells fan la resta. Com l'aigua d'un riu flueix al voltant de les teves cames quan el creues, aixi ho fan els vehicles. No se si van aprendre de la famosa frase de Bruce Lee "be shapeless, like water..".
Amb tot, encara no em venia de gust quedar-me a Hanoi, aixi que l'endema d'arribar-hi vem agafar un bus cap a Haiphong, centre portuari a la desembocadura del riu Vermell concorregut per enormes trailers.
A vegades hom te la sensacio de que li volen prendre el pel, i aixo es precisament el que vaig pensar a l'arribar a Haiphong. Resulta que els ferries regulars cap a l'illa de Cat Ba ja s'havien acabat per aquell dia, de manera que podiem esperar a l'endema (cosa que no venia gens de gust) o agafar un bus que duia a un altre moll, per llavors agafar un altre ferry fins l'illa de Cat Ba; aquesta opcio d'ultima hora, obviament, costava el doble que l'opcio regular. I al final vem claudicar. Davant la nostra sorpresa, pero, l'autobus es va anar allunyant cada cop mes del principal nucli portuari i urba, per entrar llavors en ple delta, a traves de carreteres sense asfaltar, fins a una zona d'industries petroquimiques que vagament recordava un Baix Llobregat (en la seva faceta mes fosca i bruta, sera pel dia que duiem..). Quan ja ens pensavem que el nostre desti ens duia a la captivitat i al treball esclau, vem arribar a un petit moll on esperava el ferry que ens havia de dur a l'illa.
El periple per l'illa de Cat Ba va ser, malgrat el mal temps inicial, un parentesi de calma i estar rodejat d'un entorn unic i maravellos. L'illa en si mateixa te molt que oferir (apart de la ciutat homonima, que no te cap atractiu); vida rural bucolica i entorns privilegiats. Pero el millor ve quan s'agafa un vaixell turistic (si, no hi ha massa opcio, ni ganes, per fer aquest periple per compte propi) i un s'endinsa a la Badia de Halong, una autentica meravella natural. I vem tenir sort perque el dia va acompanyar.
Veure aquelles inmenses muntanyes de roca calcaria coberta de vegetacio selvatica emergint de les verdoses (i per una vegada, no de bruticia) aigues de la badia, ja fa que valgui la pena pagar el que faci falta. I ja sigui un, dos o tres dies, es una experiencia que cal viure. I si li afegim entrar en illots circulars nomes accessibles amb kayak a traves de grutes, observar micos en el seu habitat, i en els posteriors dies, tenir temperatures de platja, tot quadra!
I malgrat que tot quadrava, vem decidir tornar a Hanoi al cap de dos dies. I a Hanoi ja ens arribaria el moment d'acomiadar-nos amb en Tim.. Pero encara estar per decidir si sera adeu, o a reveure.
PD: Vem anar a veure 2012 doblada i subtitolada en vietnamita.. la destruccio del mon no enten d'idiomes! JAJAJA!!
I Hanoi.. Caos de ciment i trafic embogit.. Motos, motos, motos, motos, motos, bicis, bicis, bicis, cotxe, cotxe. Aquesta n'es la proporcio aproximada. Un flux constant per tot arreu, que mai para. I els vianants? A la majoria de carrers estrets, les voreres son plenes d'artefactes i motocicletes aparcades; al vianant no li queda mes remei que caminar 'colze a colze' amb les motos i bicis pel carrer. El mes divertit ve, pero, a l'hora de creuar el carrer. Com he dit, el flux de motos/bicis/cotxes mai para. El que s'ha de fer es tenir serenitat i comensar a caminar a traves, mantenint contacte visual amb els conductors mes propers i no parar ni correr. Ells fan la resta. Com l'aigua d'un riu flueix al voltant de les teves cames quan el creues, aixi ho fan els vehicles. No se si van aprendre de la famosa frase de Bruce Lee "be shapeless, like water..".
Amb tot, encara no em venia de gust quedar-me a Hanoi, aixi que l'endema d'arribar-hi vem agafar un bus cap a Haiphong, centre portuari a la desembocadura del riu Vermell concorregut per enormes trailers.
A vegades hom te la sensacio de que li volen prendre el pel, i aixo es precisament el que vaig pensar a l'arribar a Haiphong. Resulta que els ferries regulars cap a l'illa de Cat Ba ja s'havien acabat per aquell dia, de manera que podiem esperar a l'endema (cosa que no venia gens de gust) o agafar un bus que duia a un altre moll, per llavors agafar un altre ferry fins l'illa de Cat Ba; aquesta opcio d'ultima hora, obviament, costava el doble que l'opcio regular. I al final vem claudicar. Davant la nostra sorpresa, pero, l'autobus es va anar allunyant cada cop mes del principal nucli portuari i urba, per entrar llavors en ple delta, a traves de carreteres sense asfaltar, fins a una zona d'industries petroquimiques que vagament recordava un Baix Llobregat (en la seva faceta mes fosca i bruta, sera pel dia que duiem..). Quan ja ens pensavem que el nostre desti ens duia a la captivitat i al treball esclau, vem arribar a un petit moll on esperava el ferry que ens havia de dur a l'illa.
El periple per l'illa de Cat Ba va ser, malgrat el mal temps inicial, un parentesi de calma i estar rodejat d'un entorn unic i maravellos. L'illa en si mateixa te molt que oferir (apart de la ciutat homonima, que no te cap atractiu); vida rural bucolica i entorns privilegiats. Pero el millor ve quan s'agafa un vaixell turistic (si, no hi ha massa opcio, ni ganes, per fer aquest periple per compte propi) i un s'endinsa a la Badia de Halong, una autentica meravella natural. I vem tenir sort perque el dia va acompanyar.
Veure aquelles inmenses muntanyes de roca calcaria coberta de vegetacio selvatica emergint de les verdoses (i per una vegada, no de bruticia) aigues de la badia, ja fa que valgui la pena pagar el que faci falta. I ja sigui un, dos o tres dies, es una experiencia que cal viure. I si li afegim entrar en illots circulars nomes accessibles amb kayak a traves de grutes, observar micos en el seu habitat, i en els posteriors dies, tenir temperatures de platja, tot quadra!
I malgrat que tot quadrava, vem decidir tornar a Hanoi al cap de dos dies. I a Hanoi ja ens arribaria el moment d'acomiadar-nos amb en Tim.. Pero encara estar per decidir si sera adeu, o a reveure.
PD: Vem anar a veure 2012 doblada i subtitolada en vietnamita.. la destruccio del mon no enten d'idiomes! JAJAJA!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario