I el viatge va arribar a la seva fi..

Siem Reap, petita ciutat plena de comoditats, diversió occidental i turisme. Alhora, més tranquila del que un podria esperar, a no ser que hom passi pel redundant "Pub street" al pondre's el Sol; els decibels pujen i les criatures de la nit (això és, ladyboys i prostitutes) es deixen veure amb plenitud.
Siem Reap, base d'operacions per tot aquell que vulgui visitar els temples d'Angkor Wat, ELS TEMPLES! L'autèntic "must see" del sud-est asiàtic pel que fa a cultura i arqueologia. Encara diria més; el motiu principal pel qual molta gent creua mig món i es deixa caure per Cambodja.

Primerament em vaig retrobar, altre cop, amb el meu amic Tim, el vertader company d'aventures i desventures en gran part del meu periple. Ell ja portava uns quants dies visitant els temples, però encara teníem l'oportunitat de fer un parell de visites plegats. Només em feia falta decidir la durada del passi de visita: un, tres o set dies.
Òbviament, al no tenir presa i duent un ritme de vida que em feia prioritzar la calma, vaig optar pel més extens. Set dies havien de ser suficients per visitar gran part dels temples (com més millor) i alhora prendre'm-ho amb calma, sense estrés.
I és que l'estrés havia de ser evitat a tota costa, o això em demanava la meva salut, altre cop minvant..

Així, després d'un parell de dies de descans ens vem posar en marxa. I va començar l'espectacle!
No importa per quins temples comencis; siguin els més llunyans, més petits o més grans, accessibles o descoberts després de caminar muntanya amunt més de mitja hora. Tots i cada un d'ells ténen les seves propietats úniques. Entorns selvàtics màgics, gravats exquisits, relleus elaborats al llit d'un rierol enmig del bosc, arrels que en menjen i aguanten els murs però que finalment esdevindràn els seus botxins.. certament, podria escriure línies i més línies per intentar descriure la infinitat de detalls dels temples i totes les sensacions que transmeten, però no val molt la pena.. Cal anar-hi i viure-ho.

Al cap de dos dies, en Tim va marxar cap a Bangkok; aquest seria el nostre comiat definitiu.. Va ser un moment trist, i encara més al pensar que en uns dies em tocava a mi seguir la mateixa ruta, però com a punt i final del meu viatge..

Quan ell hagué marxat, vaig canviar d'hostal. I vaig tenir sort, ja que on vaig anar a parar, mentre cosia un pedaç d'Iron Maiden a la motxilla vaig conèixer a la meva companya de viatge (i més coses) pels propers dies.
I els següents dies van ser d'allò més curulls de plaer i bones vibracions. La Mel va resultar ser una companya i amiga genial. I a més teniem un munt de coses en comú i sempre coses a parlar.

I amb ella vam acabar el cicle de visites als temples. Era l'hora d'acomiadar-nos de Cambodja i agafar un autobus direcció Bangkok. I certament estava baix de moral.. Sort que la Mel era amb mi.
Gastar els últims bahts en souvenirs i apurar les últimes hores al sud-est asiàtic era la meva tasca; havia trobat un vol Bangkok-Barcelona just pel dia següent a bon preu, fent escala a El Caire..
Sincerament, em va ser difícil contenir les llàgrimes al moment del comiat final amb Mel. No només perque m'acomiadava d'ella (a qui havia arribat a apreciar molt), sinó perquè m'acomiadava del viatge, de la vida de trotamón, de totes i cada una de les excel·lents experiències que vaig viure aquests mesos de màgia rodejat de gent excel·lent.. Però sé del cert que no és un adéu, sinó un a reveure..

I que sigui ben aviat..